La millor teràpia per a qualsevol ciutadà del món que es preï resident en aquesta ciutat és, precisament, la de sortir-ne per comprovar que el melic no necessàriament està en aquest obsessiu punt de mira al qual ens inclina la idiosincràsia d’un model de societat burgesa.
Lleida, Lérida o Laherida, com es prefereixi anomenar-la, hauria de ser valedora de servir com a exemple de la dita aquella que “per menuda, acull la millor confitura”, o el que és el mateix, “petita, però matona”, en el millor sentit de la paraula. Res més lluny de la realitat.
La supèrbia galopant dels interessos polítics té immersa la ciutadania en el més vil engany, aquí i al més enllà. Grans projectes, discursos que es dissipen amb la llum del dia, obres faraòniques que només serveixen per mantenir-nos entossudits fins a les celles, promeses del que podia haver estat i no va ser…
En fi, la gran mentida de sempre que serveix uns quants mentre els duri la ganga d’un poder que els ha atorgat una democràcia que ha deixat de ser una noia molt mona per convertir-se en una prostituta. La convivència hauria de ser molt senzilla, natural i divertida.
Quan es coneixen altres ciutats i se n’escolten les simfonies, és clar que també tenen molt de criticable, però l’aroma que desprenen no és tan hermètic com aquí. Cal canviar la banda sonora pija que sona al fil musical d’aquesta ciutat per una altra de més acord recuperant espais com les enyorades Basses, abaratint els preus dels espectacles de La Lletja i elevant a patrimoni de la humanitat la nostra emblemàtica Seu Vella. Si no canviem el ‘chip’ seguirem en l’engany.
Una cura de humilitat no estaria de més… Oh yeah!
