Diuen els lingüistes que les llengües evolucionen pels errors dels parlants. I fa un temps, vaig llegir en un article la següent frase d’un escriptor guanyador del premi Carlemany de Novel·la: Convé torturar la llengua perquè expressi allò que volem. Anem, doncs, en la direcció correcta. Gràcies a les xarxes socials, els barbarismes, els errors sintàctics i lèxics i la gramàtica esporgada de molts parlants estan a l’ordre del dia. Està clar que la nostra llengua està evolucionant, torturada, escapçada, simplificada i rasada al nivell més baix del llenguatge. No cal ser expert ni demanar una subvenció per fer-ne un estudi acurat. N’hi ha prou amb escoltar pel carrer, televisió o ràdio, llegir missatges al mòbil o al correu, o intentar mantenir un diàleg amb un interlocutor triat a l’atzar per arribar a la conclusió que la nostra pobra llengua està patint uns atacs a consciència, com si mereixés un càstig pel simple fet de voler mantenir-se en bona salut.
A risc de semblar una boomer desfasada o una docent frustrada, em disposo a exposar –i prego em disculpeu– una mostra dels turments que he pogut capturar a la vida diària, llegits o escoltats al vol. M’he permès la gosadia de classificar-los en: calfreds i grinyols lingüístics i dolor per la pèrdua. Heus ací:
Calfreds i grinyols: O sea (per començar qualsevol frase), Ja s’ho diré, S’ha caigut per l’escala, Què dius, no t’escolto!, Vull que et callis, Això lis agrada molt, Això olora superbé, Emputxa fort! He de dir-lis que vinguin aviat, Esperi un segundet, Aquí n’hi ha bolets, Són les sis i mitja, Estarem tots, En breus minuts li atendrem, Vull que et callis! Per últim, menció especial al prefix macro, que abans havia estat híper, i abans d’abans, súper.
Dolor per la pèrdua: Jo tinc dos, El pastisser es va anar, Jo no aniré, Tu has comprat alguna? Ell porta alguns a la butxaca, Aquí no hi ha.
I ara uns quants de les dues categories, per grinyolar i plorar pel pronoms febles: Estarem tots, No tinc ningun, Nosaltres no estarem.
Desitjo i espero que hàgiu plorat una mica amb mi; si no és el cas, potser hauré d’acceptar que la llengua catalana està vivint el seu moment de màxim esplendor, i el problema és dels maleits parlants que s’han entestat a ensenyar els seus alumnes –i els seus fills!– els trets que fan que la nostra llengua sigui única i no un calc paral·lel a la llengua de l’imperi.
Tanmateix, que no em quedi per dir que si he pogut recollir aquestes manies meues és perquè em trobava en el millor escenari, és a dir en un entorn en què el català s’utilitzava com a eina de comunicació amb la millor de les intencions. El pitjor que podria passar és que en esdeveniments socials, com ara una celebració per haver obtingut premis esportius, els mateixos amfitrions catalanoparlants sortissin al balcó de l’ajuntament del seu poble i es dirigissin als presents en castellà. Això sí que seria preocupant.
