El desembre de l’any passat vaig fer esquí de fons a Tavascan i em vaig quedar amb ganes de tornar-hi. El cas de Tavascan és singular. L’única estació catalana de titularitat municipal, un pont romànic de pel·lícula sobre el Noguera de Cardós i un poble de muntanya que té tots els ingredients que voldrien molts municipis de casa nostra. A l’estació s’hi fa esquí nòrdic, de muntanya i alpí però la minuciosa revisió del telecadira que s’ha de fer cada cert temps i altres contratemps (com l’avaria d’una màquina trepitjaneu) van complicar les coses a l’estació al final de la temporada passada. Com és normal van demanar ajuda al Govern de la Generalitat, que va dir que la hi donaria (i ho ha fet). El problema és que ha arribat tard i aquest hivern l’estació obrirà amb el circuit de nòrdic i raquetes al complet però sense la possibilitat d’oferir esquí alpí (sí que s’hi podrà fer esquí de muntanya). No és un escenari dantesc però podria haver estat millor si les coses haguessin anat més ràpides perquè al capdavall el Govern ha complert i dimarts va donar mig milió d’euros a l’estació per poder afrontar tot el que li cal tot i que ja no hi haurà temps per fer-ho enguany. D’altra banda, la Generalitat també ha encarregat un estudi a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya per analitzar la viabilitat de gestionar l’estació i assumir-ne la titularitat si cal. De fet és el mateix que es va fer amb Boí-Taüll fa uns anys quan l’estació estava en perill de desaparició. Atès que al Pirineu de Lleida també gestiona Espot Esquí i Port Ainé seria lògic que ho fes, doncs, si l’Ajuntament de Lladorre (de qui depèn Tavascan) hi dona el vistiplau. Tant de bo que tot comenci a rutllar d’ara endavant perquè Tavascan i la Vall de Cardós necessiten de l’impuls d’aquesta estació que va impulsar Lluís Colomé fa trenta anys i que des de llavors ha estat un símbol del Pallars Sobirà. I ho continuarà essent. Perquè l’essència del poble, la qualitat de la seva gastronomia (en recordo especialment l’entrecot acabat de fer a la llosa) i la sensació d’estar en un indret que no ha canviat malgrat l’esquí és un punt a favor. Pel que fa a mi hi tornaré més d’hora que tard. A esquiar de fons, sí. Però també a menjar entrecot en un poble que fa oblidar l’asfalt de la ciutat.
