A finals de novembre, pels volts de Santa Cecília, era tradició agafar el cotxe i anar fins a la Finca Prats a degustar la Sopa de Pinyana. Era el primer plat d’una gala, la dels Vallverdú, que es va convertir en una verdadera festa social i literària. Va ser allí, de fet, quan l’enyorat Víctor Torres va anunciar que donaria el llegat del seu germà Màrius a la ciutat. Aquells sopars de gala ja han passat a la història i des de fa temps la nit literària de Lleida ha mutat en altres formats. Canviar no fa polls, que diuen a casa meva. El que segurament no han canviat són els tècnics que la fan possible i l’agraïment a alguns noms que expliquen l’èxit dels Vallverdú. Darrere meu hi tenia un dels protagonistes, l’Antoni Llevot, que des de la Regidoria de Cultura que ostentava en època d’Antoni Siurana, es va empescar el Premi Màrius Torres que des de llavors ha acompanyat el Vallverdú que va impulsar Jaume Magre. Assaig i poesia, doncs, amb l’interludi d’uns Premis Lleida per a projectes literaris que no van acabar de triomfar, s’han donat la mà en aquesta vesprada de finals de tardor. Divendres hi feia fred a la Seu Vella. Però difícilment trobaríem un altre escenari que ens fes treure pit com a lleidatans que som. Per tant, tot i el fred, la gala va ser d’alçada. Més enllà dels dos guardons d’assaig i poesia, i dels parlaments de polítics i premiats, la Rosa Mesalles es va encarregar de posar en escena un acte dinàmic, agradable i de gran vàlua literària. A l’escenari hi van desfilar pianistes i rapsodes per entrecreuar moments de la vida de Màrius Torres al Sanatori de Puig d’Olena, on va conèixer Mercè Figueres, la Mahalta dels seus poemes, amb fragments d’un altre lleidatà universal. Perquè divendres també vam tenir un tast de Ricard Viñes ara que és l’any del seu centenari. El “Ricardo”, com s’encarregaven de dir els rapsodes, va triomfar a París i està enterrat a Lleida, que és casa seva. Qui va escriure la crònica de l’acte es va encarregar de destacar la brillant actuació de la Júlia Cruz, que amb un lleidatà perfecte va cantar amb mà destra la Cançó a Mahalta per culminar un acte que cal agrair en gran part a la Rosa Mesalles, un nom imprescindible de la cultura encara que sempre entre bastidors.
Sessió: No iniciada
