A les Matinals de cinema de CaixaForum Lleida, conduïdes pel pedagog i crític de cinema Marcel·lí Borrell, he tornat a veure Los destellos (2023) de Pilar Palomero. Constato el que reiteradament ens recorda Borrell: cal veure més d’una vegada la pel·lícula. En un primer visionat se’ns escapen moltes coses. Vaig veure l’estrena de Los destellos havent llegit Un corazón demasiado grande, relat d’Eider Rodríguez en que s’inspira el film. No vaig eludir comparacions. ¿M’atrapa la pel·li o el relat? ¡Error majúscul! Oblido que Literatura i Cinema són llenguatges diferents…
Quan llegeixo, desfilen per la ment imatges fruit de la lectura. En veure la història a la pantalla, si estic més pendent del què diu que no pas del com ho diu vaig de bòlit substituint les meves imatges per les de la pel·li. Un corazón demasiado grande explora la complexitat de les relacions humanes en conflicte: una dona ha d’acudir, de grat per força, a tenir cura de l’exmarit, malalt terminal, enfrontant emocions oposades, el ressentiment i l’amor. El text, sec i concís, colpeix; l’adaptació fílmica, amoroseix…
L’essència d’Un corazón demasiado grande i Los destellos és idèntica. Palomero, però, incorpora matisos que la fan magistral, commovedora. En la seqüència més intimista fa una lenta panoràmica resseguint els objectes de l’habitació del moribund, testimonis de qui era i com vivia. Anticipa el poder dels objectes per evocar el record en els que ens sobreviuran. I m’ha commogut més en el segon visionat, fent evident la sensible perícia de Palomero. Compte, doncs, si anem a veure l’adaptació al cinema del llibre que tenim a la tauleta de nit. ¿Quines imatges s’imposaran?
