Els centres del sistema sanitari públic han registrat 333 reclamacions tipificades com a violència obstètrica del 2022 al 2024, segons dades obtingudes per l’ACN a través de la llei de transparència. Són queixes que tenen a veure amb una atenció inadequada al part o la denegació del dret a l’acompanyament, entre altres motius. A la Judit, li van practicar una cesària no indicada mèdicament, si bé el seu cas no forma part d’aquest registre perquè va donar a llum a un hospital privat. “Per a ells dilatava massa lent, era divendres i volien marxar”, expressa. Catalunya ha fet passes endavant per escoltar les dones els últims anys i les expertes posen el focus en aquesta voluntat de canvi davant un fenomen que és “complex” i “estructural”.
La Judit acaba de rebre l’expedient sancionador del Departament de Salut que li dona la raó sobre com va transcórrer el naixement del seu fill ara fa dos anys després d’un embaràs de baix risc: no va consentir específicament la inducció del part i la cesària no hauria estat indicada per motius clínics. Sobre aquesta notificació, expressa: “És un alleujament. No sóc una histèrica ni m’ho vaig imaginar. Fins ara, quan presentava queixes, era el que jo deia contra la ginecòloga i li donaven la raó per ser la metgessa”.
En una entrevista a l’ACN, explica que va ser conscient que el part a l’Hospital Quirónsalud Barcelona no hauria estat respectuós quan, unes setmanes després, va veure una notícia que indicava que es practicaven més cesàries els divendres que els dilluns. “Havia cregut que la meva cesària era necessària, però ja no em vaig poder treure del cap aquella informació. Vaig demanar la història clínica, vaig parlar amb professionals, vaig demanar un peritatge, i llavors vaig començar a presentar queixes”, relata.
La Judit no disposava d’un pla de part, perquè li havien dit que no era necessari, i des que va arribar a l’hospital per donar a llum no va rebre informació en diferents moments. Explica que la van pressionar per posar-li l’epidural i iniciar-li la inducció al part; van aprofitar el degotador per administrar-li l’oxitocina i li van aplicar la maniobra de Kristeller, que està contraindicada. Segons consta a la història clínica, li van fer set tactes vaginals en menys de 8 hores, tot i que és una exploració invasiva que no s’hauria de fer de manera rutinària. Exposa que la ginecòloga i la llevadora li van indicar que li farien cesària perquè no avançava en la dilatació i, quan ella va demanar esperar, van deixar passar mitja hora i la van portar a quiròfan.
“No vaig participar en res (…). Et diuen que vas lenta, que no avances i t’ho deixes fer tot perquè vols que el nen estigui bé. Vaig consentir anar a quiròfan perquè em van dir que el nen s’estava queixant als monitors, però a la història clínica no apareix pèrdua de benestar fetal. Si m’haguessin dit que m’havien de tallar la cama, hauria respost que sí”, recorda, i afegeix: “Confies cegament en el que et diuen. No pots qüestionar-ho: primer, perquè no en saps, i després, perquè tot passa molt ràpid”.
Arran d’aquesta vivència, la Judit ha tingut atacs d’angoixa i de por per estrès posttraumàtic, pel qual ha necessitat atenció psicològica i psiquiàtrica. “Quan t’adones que no era necessari passar per tot això, és quan ho vius com una agressió”, conclou. Cal deixar clar que no es qüestionen en cap cas les cesàries indicades per patologies prèvies, altres problemes o urgències, quan el part no pot ser vaginal.
Tot i el suport de la parella, que ha fet el camí de la denúncia amb ella, i gent del seu entorn, explica que altres persones no l’han entès. “Em preguntaven: ‘Si esteu bé, per què cal tot això? Però el tema és que jo no he estat bé, ho he passat molt malament”, adverteix la Judit, que no vol que altres dones passin pel mateix.
El Departament de Salut ha obert un procés sancionador per multar amb 6.000 l’Hospital Quirónsalud Barcelona, que té uns dies per presentar al·legacions. Des d’aquest centre, preguntat per l’ACN, indiquen que les dues professionals que van atendre-la ja no hi treballen i manifesten que el cas no representa la manera de l’hospital de gestionar els processos de part.
Del reconeixement normatiu a comissions als hospitals
Qualificar de violència obstètrica determinades pràctiques clíniques o altres situacions relacionades amb la concepció i l’anticoncepció, l’embaràs, el part, el puerperi i la lactància ha ferit tradicionalment els especialistes, però Catalunya s’ha posicionat en els darrers anys per prevenir-les i eliminar-les; un compromís polític i de professionals de la salut precedit d’anys d’activisme de dones que s’han organitzat per esberlar el silenci i sortir de la solitud.
Per a Marta Busquets, advocada i presidenta de l’Associació catalana per un part respectat – Dona Llum, el canvi “més important” que hi ha hagut en els darrers anys és un major coneixement de la societat davant aquesta realitat: “Quan jo vaig entrar a Dona Llum a través de la meva pròpia experiència, parlaves de violència obstètrica i la gent es quedava molt estranyada”.
La llei catalana del 2020 del dret de les dones per erradicar la violència masclista reconeix de forma pionera la violència obstètrica i la vulneració de drets sexuals i reproductius. Les defineix com l’impediment o dificultat d’accés a una informació veraç i necessària per a la presa de decisions autònomes i informades, així com les pràctiques ginecològiques i obstètriques que no respecten el cos, la salut i els processos emocionals de la dona.
La doctora en Antropologia Mèdica Serena Brigidi, especialista en aquest tema, remarca que tot i que el terme de violència obstètrica remet automàticament a una professió, el fenomen és “molt més complex” i fa referència a una violència “estructural” i “institucional”.
Brigidi, que és professora lectora del Departament d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili, ha estudiat que la violència obstètrica té un àmbit físic, amb pràctiques i maniobres com la Kristeller que no estan indicades; un àmbit psicològic i emotiu, on les dones se senten “maltractades”, “infantilitzades constantment” o faltades de comunicació, i un àmbit espiritual, que consisteix en una falta de respecte cap a les creences i les tradicions i que les dones poden viure amb molta violència. Sobre la manca de comunicació, indica que hi ha d’haver una comunicació real perquè la dona pugui entendre el que està passant.
En la legislatura passada, el Govern va impulsar un grup de treball amb diverses expertes i va elaborar el pla per a l’abordatge de la violència obstètrica (2023-2028) i, en aquest marc, es fan formacions i accions de sensibilització a professionals i s’han creat comissions en alguns hospitals per revisar-ne possibles casos.
“El que realment és significatiu és que les queixes i reclamacions de les dones siguin d’alguna manera escoltades. La possibilitat que hi hagi comissions internes de violència obstètrica als hospitals és una revolució del que Catalunya ha posat en marxa”, destaca Brigidi. Per a la coordinadora del grup de treball de violència obstètrica de l’Associació Catalana de Llevadores, Gemma Falguera, totes aquestes accions han significat un “pas molt gran” perquè “institucionalment s’ha posat el focus en el problema”.
Posar dades al silenci
Un altre canvi és que el sistema d’informació del Servei Català de la Salut (CatSalut) va començar a recollir el 2022 les reclamacions motivades per violència obstètrica als centres del sistema sanitari públic.
Segons dades consultades per l’ACN, les situacions darrere les reclamacions són molt diverses i, entre els principals motius, el 15% de les queixes estan relacionades amb una atenció inadequada al part i un 10%, amb la denegació del dret a l’acompanyant durant el procés ginecològic, embaràs o maternitat.
Per anys, s’han presentat 133 reclamacions el 2022; 117, el 2023 i 83, el 2024; un total de 333.
Pel que fa als hospitals amb més reclamacions, cal tenir en compte la relació amb la població i els parts que atenen.
A més, l’Hospital Vall d’Hebron i el Germans Trias i Pujol de Badalona, els dos de titularitat pública -de l’Institut Català de la Salut (ICS)-, han posat en marxa comissions de violència obstètrica per treballar per a la prevenció. Segons informa Salut, preguntat per iniciatives similars, també s’ha creat una nova comissió territorial liderada per l’Hospital Arnau de Vilanova a Lleida -centre que havia rebut queixes per les condicions de l’àrea d’obstetrícia, sobretot perquè hi faltava intimitat, i Salut ha anunciat obres per millorar-ne l’espai-.
La doctora Silvia Arévalo, cap clínica d’Obstetrícia de Vall d’Hebron, destaca que el sentit de la subcomissió de violència obstètrica zero de l’hospital és “donar veu a les pacients” i això implica que “cada cas que es reporta s’analitza, per prendre actuacions i canvis en els protocols i millorar l’atenció, que és l’objectiu final”.
Aquesta obstetra reivindica altres iniciatives de l’hospital, com la cesària provincle, perquè una dona que ha de donar a llum al quiròfan pugui viure el procés de forma adaptada a ella i la família. “Estem evolucionant, però sempre amb evidència científica i amb seguretat per a la mare i el nadó”, remarca. Darrere aquestes iniciatives, hi ha també l’impuls de la doctora Elena Carreras, cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de Vall d’Hebron fins que es va jubilar i referent en perspectiva de gènere en la salut a Catalunya.
La Societat de Ginecologia i l’Associació de Llevadores participen del canvi
Les expertes també destaquen els grups de treball de violència obstètrica de l’Associació Catalana de Llevadores (ACL) i de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia (SCOG). Aquesta societat, juntament amb el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), va emetre el 2021 un comunicat en què es desmarcaven dels seus homòlegs espanyols, que rebutjaven el terme de violència obstètrica.
En el comunicat, advertien del rebuig que generava el concepte entre la majoria de professionals de la salut, però també assumien que havia estat adoptat per les Nacions Unides i la Comissió Europea i que l’anomenada violència obstètrica tenia “conseqüències greus per a la salut de les dones”. Per això mostraven el compromís de ser “part activa del canvi” i anunciaven “iniciatives divulgatives, de sensibilització i formació per als professionals”. “Només podrem avançar si ho fem al costat de les dones i comptant amb elles”, reblaven. En un altre comunicat, el 2023, la SCOG va recalcar que els ginecòlegs es formen de manera continuada per oferir una atenció respectuosa i d’acord amb l’evidència científica.
Sobre els reptes pendents en el tracte humanitzat i respectuós amb la maternitat, Gemma Falguera, de l’ACL, assenyala que encara no hi ha centres de naixement -espais similars a les cases però ubicats en hospitals- a tot el territori català i que el nombre de llevadores és “insuficient”, i més en un context de moltes jubilacions. “Si no garantim professionals sanitàries especialitzades, difícilment es podrà evitar la violència obstètrica”, avisa. Preguntada pel model ‘one to one’, una llevadora per cada dona de part i que requereix unes ràtios adequades de professionals, veu “indubtable” que és el model a seguir.
A l’associació d’usuàries Dona Llum, hi segueixen arribant queixes i preguntes. La seva presidenta destaca que cada vegada les dones coneixen més els drets i que els traslladen la preocupació sobre si es veuran respectats, com per exemple si podran estar acompanyades per la parella o algú de confiança o si se’ls explicarà el que està passant en el part. Busquets remarca que parlar de violència obstètrica és també parlar de “pressupostos que no estan adequadament dotats, instal·lacions que no són adients o plantilles insuficients”.
“Hi ha una part estructural que és molt més lenta de canviar. Tenim un sistema pensat per a un tipus d’atenció medicalitzada i bastant burocratitzada i estandarditzada. I canviar pràctiques a aquest nivell, poder individualitzar, és un procés molt més llarg del que ens agradaria”, reflexiona.
