Als seu 87 anys, Joan Carles I recorda des del seu retir a Abu Dhabi que la Corona espanyola “reposa totalment” en ell, com diu la Constitució, i reivindica la seva “herència” democràtica a Espanya, país que enyora i al qual li agradaria tornar.
“No oblidis que heretes un sistema polític que jo vaig forjar. Em pots excloure sobre el pla personal i financer, però no pots rebutjar l’herència institucional sobre la qual reposes. Entre tots dos, només hi ha un pas”, li va dir Joan Carles I al seu fill, Felip VI, quan aquest li va retirar la seva assignació anual i també va renunciar davant notari a la seva herència.
És un dels moments que revela al seu llibre ‘Reconciliació’, que es va publicar ahir a França, i en què repassa la seva vida des del seu naixement a Roma el 5 de gener de 1938, a l’exili. Dedicat a la seva família (menys a la reina Letizia) i a tots els que el van acompanyar a la transició democràtica, l’obra està narrada en primera persona. A la introducció explica la decisió d’escriure les memòries, diu que ha comès “errors” i que no és “un sant” i defensa el seu llegat democràtic quan va arribar amb només 10 anys per ser tutelat per Franco, pel qual no amaga certa simpatia.
El monarca atribueix l’allunyament de Felip VI a pressions governamentals. Al sobirà li hauria agradat “teixir llaços privilegiats” amb les seves hereves, Leonor i Sofia, ja que ni ell ni la reina emèrita no han pogut tenir una relació amb elles com amb la resta dels seus néts. Sobre la reina Letizia assenyala que la seva entrada a la família reial “no va ajudar a la cohesió” de les relacions familiars.
“Res no podrà esborrar mai els meus profunds sentiments cap a la meva dona Sofia, la meva reina”, assegura el rei emèrit. “Vaig fer tot el possible, malgrat la meva poca traça, per vetllar pel seu benestar i comoditat”, explica també sobre la monarca emèrita, de la qual assegura que tindrà un lloc “ben merescut” en la història d’Espanya, com el que ocupa a la seva vida: “el més alt”. Reconeix també “desviaments sentimentals”, dels quals amb prou feines en dóna detalls, però assegura que “la major part” de les “relacions extraconjugals” que se li atribueixen són “fictícies”. Sense citar Corinna Larsen, el monarca assegura que “una relació particular” va ser “hàbilment instrumentalitzada”, cosa que va tenir “dures conseqüències pel regnat”.
Sobre el 23-F diu que “mai a la meva vida he demostrat tanta autoritat”, assegura el monarca al seu llibre, en què diu que va ser conscient que “la història d’Espanya es jugava en aquell moment precís”. En aquell motí, sobre el qual encara té “preguntes i dubtes sobre el desenvolupament dels fets i el compromís d’alguns”, el rei emèrit estima que de les onze capitanies generals, “la meitat recolzava la rebel·lió però no gosava desobeir-lo”, perquè era “un rei constitucional, però sobretot el cap de les forces armades”, el seu antic company. Titlla de “traïdor” Alfonso Armada i diu que aquella llarga nit no hi va haver un sinó tres intents de cop d’Estat: el del tinent coronel Tejero i del general Milans del Bosch, el més conegut i visible; el d’Armada, molt dolorós en el pla personal; i el dels falangistes que volien sumar-se per tornar a l’ordre franquista”, afirma. També diu que el terrorisme d’ETA va ser la batalla “més dura i més dolorosa”, que els atemptats de l’11-M encara “l’atormenten” i apel·la a l’esperit de la Transició. I acaba dient que fou un home “totalment entregat al seu país” i diu que li agradaria ser enterrat “amb honors”.
