Es pot exercir d’assetjador sense que el mateix assetjador ho sàpiga. No cal perseguir ningú a la porta de l’escola per obtenir aquest títol tan indigne. N’hi ha prou a no incloure un company/a en un grup de treball perquè tens por que destaqui o no el consideres mereixedor de pertànyer al teu equip. O deixar-lo fora de la teua festa d’aniversari perquè la resta de la teua colla també ho fa. O dir-li a l’hora del pati que el seu pentinat és ridícul. Un dia et respondrà malament i llavors t’ompliràs de raó, clar. I ja tindràs més motius per anar-li clavant agulletes a diari a la seua autoestima: Caram, avui no vas vestit de pobre. Ningú no vol quedar amb tu perquè ets una pesada. Fas cara de mussol amb aquestes ulleres.
Fins i tot seràs capaç de ridiculitzar els seus talents o la seua poca traça: Tens el cap quadrat de tanta informàtica que dius que saps. Quan toques el violí fas cara de flipada. De gran seràs una persona miserable. No et mous mai de casa perquè t’has de matar estudiant. Les respostes de l’examen les has encertat de pura xamba. I no estalviaràs pas crueltat pel que fa al seu físic: Quan se’t rebentin tots els grans tindràs una hemorràgia. Amb aquestes taques no et voldrà ningú. Tu t’has vist les orelles que tens?
La teua víctima no té escapatòria. No pot explicar ni als seus pares totes les humiliacions que li infligeixes perquè encara et considera un amic, algú amb qui li ha tocat compartir escola, barri i jocs. I espera que d’alguna manera la situació canviï. De fet, no li has fet res que pugui ser considerat un insult greu o una agressió. I es clar, sense pecat no hi ha pecador, oi? Per això no et sents culpable de res i fas el possible perquè aquesta situació perpetuï. No és difícil. Amb una mica de feina diària la persona escollida com a blanc de la teua tírria quedarà fora del teu cercle d’amics o amigues, senzillament perquè exigiràs que no vagi al cinema amb vosaltres o que no la vols al teu equip a l’hora de l’esbarjo. Així d’efectiva és la teua tasca. Has aconseguit brillar a base de fer mal i veure com algú a qui consideres mereixedor del teu menyspreu queda relegat a persona menys grata del teu entorn. No hi ha cap evidència, cap prova, cap dany físic, ningú no ho veu perquè ningú ho vol veure, i fins i tot els teus pares et riuran la gràcia si algun dia se n’assabenten. Ja se sap, això son coses de nens, i segur que l’altre s’ho ha buscat.
Saps com minar la resiliència de l’altre. No sempre actues així, clar, de vegades ets complaent i fins i tot amable. Tu no vas cridant insults ni li prens l’esmorzar a ningú. Tampoc agredeixes perquè sí ni vas pel carrer perseguint la teua víctima. Tu no ets un assetjador de manual, sembla. Per què actues, doncs així? Ves a saber. Potser per rebre un aplaudiment d’alguns companys o companyes tan poc empàtics com tu, i a qui vols impressionar. O potser perquè és una manera de sortir de la teua mediocritat, i el menyspreu envers els altres et fa sentir superior. Potser perquè ningú no t’ha ensenyat què és tenir bons sentiments, ni t’ha fet posar en el lloc d’un altre, ni t’ha frenat mai una conducta abusadora. El teu entorn ha alimentat el teu ego i la teua fatxenderia.
Eduquem fills i filles perquè siguin compassius i empàtics, i siguem-ho nosaltres mateixos. Vetllem pels seus valors i ensenyem-los que el que ens fa humans no és la necessitat de passar per sobre de ningú, sinó de saber respectar tothom. Aquesta és la millor mediació.
