Les fulles cauen. No totes. Escridassades a manifestar-se davant l’imparable pas de les estacions. Verdegen. S’encenen i solten amarres. És un dels moments esperats i temuts de la Tardor. Les fulles mortes de Jacques Prévert que cantava el seductor Yves Montand. Fulles mortes que han fet servei, però, que tot d’una aixequen el vol per ves a saber quin vent i anuncien l’arribada de la Nit dels Difunts, de les Bruixes i dels Fantasmes. “Los muertos que vos matáis se infiltran por las paredes”, adverteix Don Gonzalo al cràpula Don Juan. ¿Cal dir que el drama romàntic de José Zorrilla em porta a la nostàlgia de quan la família ens reuníem a redós de la llar de la Seu d’Urgell per endrapar castanyes, moniatos i algun panellet casolà amassat per la mare?…
Avui recuperem el ritual ancestral que connecta, en el millor dels casos, la societat dels vius amb la dels difunts. Encara que vostè no passi pel cementiri (allà vostè), aquí i allí els tenim. “Dios mío, que solos se quedan los muertos” lamenta Gustavo Adolfo Bécquer. Discrepo. ¿Qui no té al seu costat els éssers estimats que han desaparegut? Només faltaria, pobrets! Convidem-los a castanyes, moniatos i panellets fets a casa, a l’escola o a la pastisseria. Serà la golafreria qui amoroseixi uns i altres. Qui farà suportable una festa vitalment necrofílica. ¿Qui ha dit que la vida és una vall de llàgrimes? Si de cas, una confiteria més o menys artesana, i un espectacle més o menys divertit…
Així que estic escenografiant el piset per rebre la família a la Nit dels Difunts, de les Bruixes, i dels Fantasmes. ¡Abracadabra! Aquí i allí lluminàries de foc real o virtual, disfresses preparades perquè tots facin el seu paperot de castanyera infernal, de bruixa o de bruixot, i enfilin una cursa fantasmal en busca de l’escombra de la bruixa al ritme de músiques psicalíptiques. Escamparé estratègicament (no penso passar de llarg tot i que les detesto) unes quantes carabasses amb ulls esbatanats i dents de rialla esmolada, no fos cas que a la meva catalana néta li fessin el lleig de segregar-la per no saber acceptar la ruqueria teen, ianqui, del Halloween, tan sapastre com terrorífic (un terror d’anar per casa), escapat de les Scream Movies. ‘Truc o tracte’ que deia la Miriam Nogueras al Peter Sánchez ¿Qui ha dit que Catalunya és una tribu independent de maleficis, de tendències Made in USA? Fantasmes! Independents?
