A hores d’ara ja no hi ha qui es refiï ni de la seva pròpia ombra. El que passa en aquesta societat que ens està tocant patir és propi de frenopàtic. El que no xucla del pot, roba i el que no es dedica a la política que compleix el devocionari de viure a costa del veí. Aquí no hi ha qui se salvi, mentre sona de fons el tema de Rosendo “Veo veo mamoneo”.
O es canvia el sistema o seguirem ofegats al fang de la mentida. No hauríem de consentir que a cada cicle es canviï el collaret dels mateixos gossos, aquells que es van repartint el pastís, mentre currin menys que l’àngel de la guarda. Tot són parauletes i discursos amb les pauses ben estudiades perquè els ingenus segueixin balant al ramat de la injustícia.
Tot està corromput, la justícia brilla per la seva absència i les lleis hi són per cagar-s’hi. ‘¡Me cago en la ley!’, ho havia de dir. La música de la política sona reiterativa i desafinada. La cultura es torna política cultural i els seus valors se’n van al carall. Això no ho arregla ni déu.
El materialisme s’està carregant qualsevol indici d’humanitat i la cosa està cremant. Ni monarquia, ni república, ni independència…, tot és una farsa darrere de la qual hi ha els mamons de torn. La democràcia va ser aquella noia mona que ara és una puta. La corrupció és el pa nostre de cada dia i en lloc de passar per aquesta vida somrient, el que es pretén és que passem fotent a tots. I sense que serveixi el color amb què es mira, res no és veritat i tot és mentida… Oh yeah!
