A propòsit de l’estupidesa, s’atribueix a Einstein la frase que ha fet fortuna, “Només hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana, no estic molt segur, però, de la primera”. Una prova recent i local d’aquesta niciesa l’he trobada en assabentar-me del dos nous gegants que la Colla Eduard d’Ivars d’Urgell va presentar a la Trobada Gegantera de Miralcamp aquest octubre. L’un reproduint el jugador del Barça Lamine Yamal, l’altre la poetessa Maria-Mercè Marçal. Sembla que tan singular parella desfilava pels carrers del poble al so de gralles i tambors agombolats pels aplaudiments de la tribu. “Dues figures festives que s’han convertit en símbols de renovació del món geganter de la comarca”. (Segre, 8/10/2025)!!…
Vatua l’olla!, diria la padrina de la Freita. Si la Marçal s’aixequés de la tomba els esbatussaria amb la seva escombra de bruixa de dol. Tant d’escriure i blasmar per remuntar la malaurada condició de Dona, procliu a aparellar-te amb les del teu sexe, ara Marçal, no tan sols t’han convertit en gegantona de fira, sinó que t’emparellen amb un barbamec de 18 anys que just si ha arribat a fer la o amb un canut, controlant, això sí, una pilota! ¿S’han tornat bojos, Maria-Mercè? ¿O és una reacció de la barretina calada per superar la por a que, després del daltabaix del “prucés”, la Cultura Popular Catalana també hagi fet figa?…
No em mal interpretin. Defenso la cultura popular catalana com la que més, faltaria plus. M’ho va inculcar el pare, mestre madrileny (si, madrileny, sí) que en ple franquisme va tenir els trons de recuperar les tradicions locals en els pobles catalans on exercia. Fins les més irreverents. Com avisa Pedrolo, “una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva”. Per ser-ho, la nostra sempre s’ha significat pels elements satírics, crítics, blasfems. ¿Què tenen d’això els dos gegants darrerament presentats en societat? ¿Són conflictius? Si de cas un pèl ridículs per atreure el jovent a la causa, acontentant el papanatisme dels fans del llaminer Yamal, fins al punt que substitueixen la barretina pel cabell-merda-d’oca del jugador. Adaptar-se a les formes de la societat d’aquí i ara es clau per aconseguir que les tradicions nostrades arribin a qui les hauran de promocionar en un futur. Si? Doncs cagada l’hemus. Per cert, ¿el pèlgroc gegantí sap dir allò dels setze jutges d’un jutjat…?
