El conjunt arquitectònic de les nou esglésies romàniques de la Vall de Boí celebra 25 anys de declaració i reconeixement de la Unesco com a Patrimoni Mundial. L’abans i després del moment va portar a la vall l’alegria i la incertesa sobre què representaria la declaració.
Han passat 25 anys. Per alguns han passat com un sospir, per altres és una eternitat. Aquest any 2025 la Vall de Boí celebra el 25è aniversari de la declaració del conjunt arquitectònic de les nou esglésies romàniques com a Patrimoni Mundial, un reconeixement que la Unesco va fer públic a Austràlia la nit del 29 al 30 de novembre.
Aquella nit es va convertir en la més llarga, màgica, bella i emocionant de la història de la Vall. El silenci majestuós de les esglésies acompanyava els veïns que van decidir passar la matinada en vetlla al costat del seu alcalde, Joan Perelada, al bar creperia Ca La Pepa de Boí, que es va desviure per acollir amb hospitalitat i generositat el prop del centenar de persones de tots els pobles del municipi que s’hi van aplegar. La calidesa de l’espai físic i humà va ser l’escenari ideal per a compartir set hores d’espera, nervis, expectació, incertesa i il·lusió mentre s’esperava el veredicte de la Unesco que ho estava debatent a Austràlia.
Els telèfons mòbils cremaven, les crêpes i el pa amb tomàquet i pernil es combinaven amb anècdotes, converses, partides de cartes i alguna becaina al sofà dels que anaven caient rendits. Amb la presència emblemàtica de mossèn Pere Cañada, capellà de les parròquies de la Vall, al costat de l’alcalde Joan Perelada, es va formar el tàndem protagonista de la nit, i amb el seu humor i flegma habituals el mossèn va vaticinar que seria “un part difícil”.
La nit més màgica del romànic i el dia després
A les cinc de la matinada, Perelada, que va aguantar el tipus amb humor i atenció impecable als seus conciutadans i als mitjans de comunicació, va rebre una trucada des d’Austràlia, en la que l’avisaven de que l’assemblea de la Unesco s’interrompia per anar a dinar (allà era l’una del migdia) i llavors les forces dels reunits a Boí van flaquejar. Menys mal que un bon esmorzar ràpid i servit com si d’un banquet de noces es tractés va despertar al més somnolent i així es va enfilar la recta final fins a la trucada definitiva. Dues hores més tard i enmig d’un sepulcral silenci que tallava l’aire, el president de la Diputació de Lleida, Josep Pont, des d’Austràlia i que havia colat un telèfon mòbil a l’assemblea, va aconseguir filtrar de viva veu i en directe per a tots els presents a Ca La Pepa el moment màgic de la declaració. Era en llengua francesa i mossèn Pere Cañada va fer de traductor i intèrpret improvisat. Tot eren ulls, boques i oïdes oberts com a plats a Ca La Pepa. Els havien deixat per als últims en el veredicte entre més d’un centenar d’expedients que concursaven, però havia valgut la pena esperar a les 7,10 del matí del 30 de novembre del 2000 per escoltar el que la majoria volia escoltar. El Comitè del Patrimoni Mundial de la Unesco, reunit a la ciutat australiana de Cairns, va designar les esglésies de la Vall de Boí perquè “són un exemple particularment pur i homogeni de l’art romànic dintre d’un paisatge rural mantingut pràcticament intacte”. L’alcalde de la Vall de Boí, Joan Perelada, que havia portat les negociacions en primera persona i tenia aquest projecte en l’epicentre del seu mandat i la seva gestió, i que havia passat hores i dies sencers treballant la candidatura amb el seu equip del romànic, va pronunciar en aquell moment aquestes paraules: “Som Patrimoni Mundial”.
Després de rebre la confirmació a l’altre costat de la línia telefònica l’expressió feliç de la seva cara i el seu cop de puny a la taula van desfermar l’eufòria dels veïns que l’envoltaven i es van començar a abraçar els uns als altres en un ambient corprenedor ple d’alegria. Va començar a córrer el cava per Ca La Pepa, els telèfons van començar a sonar i treure fum i els crits de disbauxa no deixaven espai per a les paraules, mentre de fons sonava el saxo de Toño Farrero de Barruera i queien llàgrimes furtives per les cares cansades de la nit en vela. La festa va traslladar-.se al carrer i s’hi van sumar els veïns que la nit anterior havien decidit anar a dormir a casa. Poc a poc la cadena de trucades va anar despertant tota la Vall i va començar l’emocionant repic de campanes i la traca de petards i focs artificials, que s’havia acordat si arribava la declaració de Patrimoni Mundial. Ca La Pepa es quedava buida i quedava només el rastre d’una nit inoblidable per als veïns de la Vall de Boí. Plats, vasos, coberts, tasses i ampolles s’amuntegaven a la cuina i la barra com a mostra de que la nit del 29 al 30 de novembre va ser un somni fet realitat i l’escenari per a viure’l de forma col·lectiva va ser aquest bar a peu de carretera. La notícia va arribar a primera hora del dia amb una miqueta de boira a la Vall, que aviat es va dissipar per donar pas a un cel blau plomís. La gent va sortir al carrer per participar en un moment històric i irrepetible en què la Vall de Boí va rebre el reconeixement internacional per primera vegada i per sempre. Uns anaven a treballar, altres en tornaven i la majoria esperaven feia hores la notícia.
Un dels moments més bonics i emocionants del matí va ser el del repic simultani de campanars a tots els pobles, com si es parlessin els uns als altres i proclamessin la seva alegria per la bona nova en un matí fred de novembre.
Més tard es van penjar pancartes als campanars amb la frase Som Patrimoni Mundial i la gent es va reunir davant de l’Ajuntament on es va improvisar una xocolatada multitudinària banyada també amb cava que van caure com aigua de maig entre els assistents perquè les temperatures al carrer eren baixes abans de l’arribada del sol. Els mitjans de comunicació van començar a arribar a la Vall i van convertir-la en un gran plató on la noticia del dia era la declaració de la Unesco i els protagonistes el seu alcalde i els seus veïns. Les primeres paraules de l’alcalde als mitjans de comunicació van ser “estic emocionat i eufòric, això és meravellós i estic convençut que som els millors”. Feliç com un nen amb sabates noves va estar recolzat en tot moment per la seva família i va dir que “ha valgut la pena esperar i patir fins a l’últim moment perquè l’alegria d’aquestes moments és més intensa encara”. Al seu costat, mossèn Pere Cañada, admirat i estimat a la Vall, va manifestar amb la seva calma característica que “aquesta declaració és una cosa molt seriosa i la gent de la Vall ha de conscienciar-se i posar-se a treballar amb exigència i serietat”.
El dia 30 de novembre, patró de Sant Andreu, va quedar fixat oficialment com a Dia de la Vall de Boí. L’eufòria de les primeres hores va donar pas al llarg de la jornada a una reflexió col.lectiva que es reflectia en moltes converses a bars, cases i comerços, una anàlisi que sense deixar de banda l’alegria lògica i sentimental pel fet en si deixava entreveure les preocupacions que rondaven pel cap dels veïns de la Vall entorn a la nova situació. Tots sabien que era un abans i un després i s’esperava un increment espectacular de visitants i inversions públiques i privades a la Vall. Alguns havien vist amb recel el projecte perquè el municipi acabava de sortir d’una dura batalla urbanística i perquè a l’autoestima pel patrimoni li faltava un revulsiu. El revulsiu va arribar aquell dia i ho va canviar tot. L’alcalde Joan Perelada estava molt preocupat per controlar el nou estatus de la Vall, perquè no se li n’anés de les mans i perquè fos un producte de qualitat. Controlar sense deixar passar de llarg la gran onada que s’atansava i aprofitar-la al màxim. En paraules de l’emblemàtic alcalde, “és un reconeixement que augmenta encara més la nostra responsabilitat per a traspassar a les generacions futures un patrimoni en un estat de conservació perfecte, tal i com ens el van traspassar a nosaltres les generacions passades”.
Per la seva banda, els veïns deien que “tot això ens omple d’alegria i orgull després de tant temps somiant-ho”, “hem patit tota la nit i primer semblava que no ens en sortiríem”, “si no haguéssim sortit elegits haguéssim anat a Austràlia a protestar”.El sentiment col·lectiu era intens i unànime i van ser els més joves els que es van mostrar més entusiasmats amb la declaració. LA MAÑANA va obrir l’endemà la seva portada amb el titular “La Vall del Món”.
