Tot i que coneguda senzillament com a Tabarca, la denominació oficial de l’illa alacantina és “Nova Tabarca” o “Illa Plana”. I realment és un territori pla –ja els grecs la denominaven “Planesia”–, amb una orografia que no presenta cap obstacle que destorbi una còmoda passejada al voltant de l’illa, que hom pot enllestir sense esforç en un parell d’horetes. Un indret tan assequible com els seus cinquanta habitants, gent realment hospitalària i autèntica.
Certament, els tabarquins han vist de tot, ja que a l’estiu el paratge registra una “invasió” de 300.000 persones, el doble de les que van participar en el Desembarcament de Normandia (tot i que aquí els visitants només “disparen” fotografies). En aquest període l’illa resta una mica desnaturalitzada, amb les poques platges plenes de para-sols i gandules, i amb els restaurants oferint fins a tres torns de menjar. Però superats aquests mesos d’activitat frenètica, el territori recupera la seva serenor natural, els seus habitants es relaxen i un acaba sentint-se com de la família. I és en aquest moment que podem conèixer més a fons els personatges més genuïns de Tabarca.
Vam establir el campament base gastronòmic al Burger Sharky, una taverneta de nom equívoc, donat que en realitat està especialitzada en plats mariners com tonyina vermella, calamars, pop o cloïsses. En Ramon i la Rafaela, els propietaris, són bons cuiners i força simpàtics. Ella, una tabarquina de tota la vida que conserva aquell català un xic arcaic tan bonic. Ell, un home de món, vital i xerraire, nascut a Ciudad Real que, després de gaudir de l’Eivissa hippy dels millors temps, es va establir a l’Illa Plana.
En aquest restaurant podem assaborir el menjar illenc per excel·lència, el deliciós calder de Tabarca, que de fet consisteix en dos plats: un guisat de peix roquer i patates (lligat amb allioli) i un arròs a banda fet amb el brou sobrant. I parlant de roquer, és curiosa la imatge del rocker més famós exhibida al local, l’Elvis, fotografiat durant el servei militar a Europa al costat d’una senyora alemanya que tenia casa a l’illa.
Cal dir que l’oferta restauradora de l’illa és àmplia, encara que fora de temporada alguns establiments romanen tancats. Amb bones vistes al mar, l’afable personal del restaurant Amparín proposa saborosos menús per 18 euros consistents en entrants mariners i paella, arròs negre o fideuà; mentre que al restaurant La Almadraba en Tabarca elaboren uns arrossos espectaculars i, a més, el propietari regala samarretes amb el nom i el telèfon del local, potser amb la subtil intenció de convertir el visitant en un home-anunci.
Un altre personatge singular de l’illa és la Teresa, que organitza inquietants sortides ocasionals (perquè es fan durant l’ocàs) en les quals –sempre introduïdes amb la locució “cuenta la leyenda…”– explica històries mítiques sobre animals marins humanitzats, bruixes malvades i amors prohibits tràgics. Recordo que durant aquest tour de llegendes crepusculars, ens anava envaint una certa inquietud a mesura que la passejada s’allargava… I no arribàvem a temps a un emocionant Real Madrid-Barça!
És clar que, per a història macabra, la que ens va explicar la senyora Rafaela, que encara conservava molt viu (i perdoneu el joc de paraules) un record relacionat amb els morts: recentment havien profanat unes tombes del cementiri, segons uns per robar joies dels difunts, al parer d’uns altres per recuperar una partida de contraban i, en opinió de la resta, es tractava “simplement” d’una gamberrada d’una colla de vàndals.
I una de les coneixences més inoblidables va ser l’Antonio Ruso, un personatge sorprenentment polièdric: promotor de Tabarca Cultural, calafatador de barques i, a estones, botiguer i conservador de l’església. Un home-orquestra, vaja. Però això ja forma part d’un altre reportatge.
Sessió: No iniciada
