Provo a escriure aquest article asseguda davant la finestra de l’estudi muntanyenc. Aquesta generosa obertura em permet gaudir la vista de les majestuoses muntanyes al llindar de França. Només em cal aixecar el cap de la pantalla de l’ordinador i el paisatge se m’imposa. Plou. Així que el veig embolcallat per la cortina d’aigua i llamps que s’han entossudit en assetjar-nos. Si els aiguats s’allunyen, cel i muntanyes m’aclaparen amb els vermells que acostumen a presidir les acaballes de l’estiu. De vegades, la inversió tèrmica provocada per l’alçada de Cerler fa que els núvols de la vall es deturin sota la finestra. Em sembla veure el mar. El contacte directe amb les energies de la natura acaba convertint-se en una relació de dependència que em bloqueja. I la pàgina resta en blanc. ¡A passeig les bones intencions de fer l’article! ¿Tinc la síndrome de Stendhal?…
El diccionari em treu de dubtes. “Síndrome de Stendhal: condició psicosomàtica que es manifesta amb una intensa reacció emocional i física davant la bellesa. Pot incloure taquicàrdia i trastorns del pensament”. Si tot plegat li passava a Stendhal en contemplar Florència, servidora té reaccions similars contemplant el paisatge benasquès. ¿Trastorns del pensament? Apaga i vámonos. Va aviada la meva pantalla si creu que hi escriure una línia bavejant com estic davant la finestra. Sabent, però, que he d’entregar l’article, miro de concentrar-me obviant el paisatge. Acluco els ulls i deixo que els dits s’esmunyin sobre el teclat a la recerca d’una primera frase. ¡Que si quieres arroz, Catalina! Quan els obro, els ulls se’n van a la finestra. Impotent, provo d’escriure un títol…
Què dic? A aquestes alçades ja hauria de saber que el títol i fins la primera frase d’un article, d’una novel·la o d’un pamflet, ha de ser una sotragada, un cop de puny a l’ull, un bing-bang que, tot i atrapant l’interès, inclogui el que vindrà. M’emparo en la lectura d’un llibre que ve a tomb: El hombre que vendia comienzos de novela de Matei Visniec (Galaxia Gutenberg, 2025). Exercici d’estil més que recomanable de trama calidoscòpica que, a més de reflexionar sobre el món de la creació literària, ho fa sobre qüestions crucials del nostre temps. Ni així. Segueixo bloquejada. Ves per on, en allunyar la mirada de la pantalla i adreçar-la al paisatge, en plena èxtasi ho veig: “¿La síndrome de Stendhal?”. El títol!
