No, el temps no s’atura mai, per bé que la canícula ens hagi enganyat fent veure que els dies passen en filera sense que res els alteri. Primer ens sorprèn que l’escletxa de llum que ahir ens va despertar sigui avui una mica més feble. Sabem, però, que serà lleugerament més intensa que la que demà tornarà a escolar-se per la persiana que fa temps que no ajusta del tot. Un dia després, ens trobem embolicats amb una jaqueta mentre prenem a la terrassa el primer cafè del dia. El pas del temps encara ens estranya, tot i que els mateixos anys han estat fidels testimonis de la seua obstinació. I el que més ens costa d’acceptar és que el dia s’escurci pels dos extrems, com si fos un cinturó que ens cal estrènyer en moments difícils i que, a poc a poc ens fa deixar enrere les tardes dilatades i caloroses i els sopars a la fresca.
Amb parsimònia, l’agost ens ha anat minvant els dies en un intent d’advertir-nos que res no és per sempre. I llavors, contundents i segurs com si algú els hagués anunciat per un altaveu de festa major, ens han arribat els trons. El vent i la pluja els fan ressonar per sobre de les oliveres i dels camps altre cop assedegats. El cel retrona, gris i recargolat per uns instants, fins que a estones deixa entreveure esquerdes de sol per donar-nos a entendre que de moment va de broma –o de bromada–, que l’estiu encara no s’ha acabat però que ja va arribant l’hora d’anar-se’n acomiadant.
Potser per això se li va dedicar aquest mes a Cèsar August, el primer emperador romà. I posats a fantasiejar, potser perquè pretenia que el seu dret a manar sobre el temps quedés assegurat al llarg dels segles, passant per sobre del juliol, dedicat a Juli Cèsar. No seria tan estrany, atenent a les absurdes demostracions de poder que exerceixen alguns mandataris. Sigui per decret o perquè així ho tenim organitzat, els darrers dies d’agost són els que més ens fan adonar que hem fet realment una volta al sol. Per a la gran majoria d’habitants del món occidental, el temps de lleure s’ha exhaurit i no ens queda més remei que assumir les antigues rutines i les noves responsabilitats. És un temps de fer nous propòsits prometent-nos que anirem al gimnàs i dedicarem més temps als nostres. Tanmateix, afegirem a la nostra agenda activitats de lleure i de formació, no fos cas que ens quedés una hora per avorrir-nos.
I a partir d’avui el setembre –aquest mes amb nom vulgar que en realitat ja no és el setè– ens retornarà gansoners a la maleïda i privilegiada normalitat: mestres i infants a l’escola, els càrrecs públics a les seues cadires i el sistema sanitari tornarà a estar gairebé col·lapsat (que l’agost mana que no ens hi posem malalts). El 90 per cent dels policies d’una localitat del Maresme obtindran l’alta, els ordinadors es tornaran a connectar i la Greta Thunberg (admirada sempre) tornarà a la seua Suècia natal. Per desgràcia, el mes amb nom d’emperador no ha pogut aturar ni uns dies el desastre humanitari més sagnant de les darreres dècades.
