Als anys vuitanta vaig llegir un article periodístic de Carod Rovira sobre Tabarca, em vaig sentir atret a l’instant per la història d’aquesta illeta situada a escasses 5 milles de la població alacantina de Santa Pola. Una illa diminuta, de només 0,3 km2 (és a dir, 700 vegades més petita que el municipi de Lleida) i una llargada de 1.800 metres. Aleshores tenia només un hotel, la Casa del Governador i, en línies generals, era un indret força desconegut.
Quatre dècades després, per fi, vaig trepitjar Tabarca en companyia de la Montse i el Diego. En aquests anys el lloc ha evolucionat molt: té només mig centenar d’habitants censats (és l’illa habitada més petita de la Península), però ara disposa d’una trentena d’allotjaments i restaurants, i diuen que a l’estiu hi passen uns 300.000 visitants, fet que transforma el paratge en un formiguer insofrible.
No falten fins i tot aquelles expedicions que mouen la gent gran d’un lloc a l’altre sense treva, com ho va demostrar una senyora, desorientada per tanta excursió, que creia que la portaven a… Capri! Sortosament, a finals d’octubre, quan hi vam anar, la situació canvia radicalment i a la nit, quan el gruix d’excursionistes han retornat al continent -la majoria dels visitants hi passen només unes hores-, Tabarca esdevé un oasi de tranquil·litat.
Una anècdota curiosa, que ens remet a l’històric l’aïllament de l’illa, és que durant la pandèmia no es va produir cap cas de Covid entre els nadius, fet d’agrair ja que la majoria d’habitants és gent gran.
Tabarca és, de fet, un petit arxipèlag que compta amb dues zones principals: l’occidental, on s’aixeca el poble, i l’oriental, una àrea natural amb vegetació escassa, que només té tres edificis: la Torre defensiva de Sant Josep, el cementiri i el far, construïts respectivament per a l’empara dels habitants vius, dels habitants morts i dels mariners.
ESCLAUS GENOVESOS
La història de Tabarca és singular. El 1768 Carles III va rescatar 300 genovesos que vivien a l’illa nord-africana de Tabarka i que havien estat esclavitzats pel bei de Tunísia, i els va instal·lar a l’actual Tabarca. Una jugada doblement profitosa: va “recol·locar” els cristians alliberats i va evitar que l’illa continués essent una activa base d’operacions dels pirates, utilitzada per atacar la costa. De pas, va construir un poble de disseny urbanístic quadriculat (que ha sobreviscut pràcticament sense canvis), el va envoltar de muralles i hi va destinar una guarnició.
Els nous pobladors es van dedicar a la pesca, i va arribar a ser força important l’almadrava, un sofisticat sistema de xarxes pensat per conduir es tonyines cap a una trampa. Aquesta activitat va afavorir una època daurada (l’any 1920 l’illa tenia 1.055 habitants, escola i centre de salut), però un canvi en les rutes migratòries de la tonyina, cap als anys seixanta, va posar fi al període de prosperitat. Aquest fet, juntament amb l’escassedat d’aigua potable i d’electricitat, va tenir la seva part positiva: va protegir l’illa del desenvolupament urbanístic caòtic que ha deixat la costa alacantina feta un nyap.Un tret característic dels tabarquins, que ara han canviat la pesca de tonyines per la de turistes, és el seu tarannà obert i hospitalari. De fet, durant la nostra estada vam conèixer hostalers simpàtics, un calafat pintoresc i una relatora de llegendes singular, entre altres personatges curiosos. Però això, si us sembla bé, ja ho explicaré en un altre article.
