Recordo en blanc i negre unes bases depuradores d’aigua que després es van convertir en postals a tot color en què es mostra a mitja ciutat bolcada en un racó paradisíac del que al seu dia es va dir que “Lleida té una platja interior”.
Van ser temps de diumenges de família i caps de setmanes d’amics, a més de lloc de descans privilegiat en el període de vacances per a tots aquells que no comptaven amb possibles per desplaçar-se a la platja o la muntanya. A més, el recinte comptava amb un bell càmping en què es donaven cita cada estiu nombrosa gent, molta d’ella procedent d’altres països.
Recordo haver fet una entrevista a una família holandesa que feia anys que estiuejava aquí i que no canviaven aquest racó per res del món. Un supermercat servia de complement ideal i el restaurant funcionava al màxim. Les set piscines que hi havia s’omplien, fins i tot els dies feiners. I totes elles amb les casetes de coloraines, les parades de gelats i les petites barres de refrescos.
Tota una meravella que l’egoisme dels polítics s’ha carregat vilment i sense escrúpols, per més que el Senglar Rock intentés tornar a recuperar aquest espai idíl·lic durant quatre anys –del 2005 al 2008– amb una programació musical de somni. La nul·la imaginació municipal ha deixat òrfena aquesta ciutat d’un oasi al mig de l’asfalt per més que ara tornen a marejar la perdiu venent fum però sempre sense pensar en la ciutadania.
Estic parlant de Les Basses… Oh yeah!
