En un article del mes de febrer de l’any passat, en aquesta mateixa secció, vaig comentar i elogiar la sentència que havia dictat pocs dies abans l’Audiència Provincial de Barcelona per la qual s’havia condemnat Dani Alves com a autor d’una agressió sexual a quatre anys i mig de presó. Hi mantenia el qualificatiu de “presumpta”, deia, perquè la decisió encara no era ferma i definitiva.
Divendres passat hem conegut la sentència dictada en la mateixa data pel Tribunal Superior de Catalunya per la qual s’han resolt els recursos d’apel·lació que totes les parts havien interposat contra aquella condemna. El Tribunal ha desestimat els recursos del Ministeri Fiscal i de la defensa de la víctima, que sol·licitaven que es modifiqués a l’alça la pena imposada a l’acusat. En canvi, ha estimat el recurs d’apel·lació de l’acusat, ha deixat sense efecte la condemna que se li havia imposat i l’ha absolt del delicte d’agressió sexual que se li imputava.
Aquesta sentència ha causat estupor i, com sol passar en casos sonats com aquest, ha donat lloc a nombrosos comentaris i interpretacions. Més encara si tenim en compte que el cas havia coincidit en el temps amb l’aprovació de la llei coneguda com la del “només sí és sí” i s’havia pres com un exemple del sentit de la llei.
La sentència que ara s’ha dictat tampoc posa fi al recorregut judicial del cas i és molt probable que també sigui recorreguda i que no sigui la darrera vegada que en parlem. Però és lògic que hagi cridat l’atenció perquè es basa en un canvi radical en l’apreciació que els jutges fan de les proves que es van sotmetre a la seva consideració, per deduir-ne quins van ser realment els fets que s’imputaven i, en definitiva, la responsabilitat de l’acusat.
Crida l’atenció, sens dubte, que la sala del Tribunal Superior, que no va presenciar el judici, tregui una conclusió diferent de la de l’Audiència Provincial, davant de la qual es van produir les proves, que va escoltar en directe les declaracions dels implicats i també les dels testimonis i perits. El magistrats de l’Audiència van quedar convençuts que hi havia hagut violació i que l’acusat n’era el responsable, mentre que els del Tribunal Superior, només sobre la base dels enregistraments i les actes, n’extreu la conclusió contrària. Legalment poden fer-ho, és cert. Però no deixa de ser una situació especialment delicada que cal justificar amb molt detall.
La sentència del Tribunal Superior n’és conscient i analitza amb molt deteniment els elements de prova que l’indueixen a absoldre l’acusat i, sobretot, a discutir les conclusions del tribunal de l’Audiència. La sentència d’apel·lació, en el seu centenar de folis, intenta justificar amb detall perquè no pot seguir sostenint la tesi de la culpabilitat de l’acusat. Posa l’èmfasi, i en això li hem de donar la raó, com és lògic, en la presumpció d’innocència de qualsevol imputat i en la necessitat d’una prova contundent per destruir-la.
Com totes les sentències, i especialment quan els jutges intenten decidir sobre la realitat dels fets que es sotmeten a la seva consideració, aquesta sentència és discutible. És difícil fixar regles generals rígides per valorar les proves, sobre tot en fets que en la seva major part es mantenen en l’àmbit estrictament privat. Aquesta sentència posa sobre la taula aquesta dificultat. Per decidir ens hem de basar en el sentit comú i en els criteris racionals de valoració. I en això tots els ciutadans i ciutadanes estem qualificats per fer-ho i per discutir-ho.
