La paciència és la capacitat de suportar o patir coses sense alterar-se, així com de fer coses pesades o minucioses. La paciència és la vestimenta que cal col·locar-se quan cal anar de metges, per tal de no caure en la desesperació. És increïble com està muntat el negoci de la salut en aquest país de cues d’espera i de tracte a les persones com si fossin números.
Alguna cosa ha d’anar fatal en aquesta societat que compartim quan et passes tota una vida laboral pagant una Seguridad Social (només m’agrada el grup del mateix nom) i que en precisar els seus serveis el tracte és molt precari. Intolerable hauria de ser el fet d’estar pagant altres clíniques privades per por de caure malalt i rebre un tracte més digne de l’habitual.
Un pacient, per això, és una persona que té paciència, quin remei li toca, ja que aquell que es troba sota atenció mèdica està a expenses que li donin hora per a la consulta i després seguir el ‘full de ruta’ dels facultatius. Arriba el dia de la cita, acudeixes al centre hospitalari a l’hora convinguda i no facis plans, perquè saps quan entres però mai quan sortiràs.
A sobre no t’enfadis ni et posis ‘gallito’ amb el personal sanitari, perquè sempre tens les de perdre. En aquests tràngols cal armar-se de paciència o tenir més paciència que Job. La salut cada cop és més cara (quina cara que tenen!) i pacients ho som tots tard o d’hora. La paciència és la facultat de saber esperar quan alguna cosa es desitja molt. Santa Paciència… Oh yeah!
