Sempre m’ha encuriosit la nostra història local, per aquest motiu m’agrada parlar amb la gent gran de l’Horta i de Lleida i preguntar-los els seus costums de joves. De petit a la torre quan el pare, Pere Pifarré i Rovira, anava en tractor o treballava sempre el sentia cantar, ho feia en castellà i fa poc preguntant-li costums de la infantesa li vaig consultar la raó del seu cant en castellà. Em va explicar que era la música que de jove havia sentit a la ràdio i la que cantaven a les revetlles. Llavors vaig continuar interrogant i em va explicar que el seu padrí, el besavi Joan Pifarré i Biosca, sempre cantava garrotins en català mentre feinejava per la torre. Per casa els dies festius com els que hem passat aquest Nadal sento les meves filles cantar i “taral·lejar” cançons, les seves són en anglès. Tot plegat ens podria portar a un interessant debat cultural que podem deixar per un altre moment perquè avui vinc a parlar del gènere musical del garrotín.
Fa poc em vaig topar amb un interessant article del Xavier Massot Martí L’autèntic origen del garrotín. Massot documentava l’origen del garrotín i situava el seu nom com a derivat de “garrot” perquè els gitanos lleidatans que vivien al centre històric de Lleida utilitzaven aquest bastó per marcar el ritme d’aquest cant popular. Els caps gitanos en aquell temps es dedicaven al tracte dels animals, especialment cavalls, mules i someres, era un negoci pròsper a inicis del segle XX perquè tota la pagesia necessitava els animals per la feina del camp. Es creu que el bressol del garrotín va ser al Centre Històric de Lleida, en concret a l’antic barri del Canyeret, a la falda de la Seu Vella i on actualment trobem els jutjats, era un barri molt degradat on vivien pagesos i gitanos en condicions molt humils, sense clavegueram i envoltats d’animals. Un dels punts de trobada de la comunitat paia i gitana era al voltant del Pla de l’Aigua i és molt probable que allí és on es van cantar, guitarra i garrot en mà, els primers garrotins lleidatans. El garrotín també és un símbol de mestissatge i de convivència de la cultura gitana i la paia de Lleida, per aquest motiu la Diada del Garrotín se celebra després del dia 8 d’abril, el dia Internacional del poble gitano.
Els personatges més il·lustres del nostre garrotín van ser lo Parrano Vell, l’Enric Pubill lo Parrano, aquests personatges pioners del garrotín reben el seu nom perquè eren naturals del carrer la Parra del Canyeret. També Lo Marqués de Pota, Carles Yuste lo Beethoven, la família Salazar, lo Quirra i, el grup musical La Violeta, que ha fet una important tasca de recuperació d’aquest estil musical lleidatà d’origen.
Massot també comparteix que la festa de Sant Joan era de les més celebrades pels antics paios i gitanos del Canyeret i és per aquest motiu que la tornada principal de la cançó diu “a la vera vera vera de Sant Joan”. Acabem compartint una de les estrofes més autèntiques i antigues del garrotín lleidatà: “Al garrotín al garrotan / Lleida va al davant / Ai, garrotín, ai, garrotera / Lleida és la repera”.
Per acabar, voldria desitjar que sigui un bon any de garrotins i que aquest estil tan alegre i lleidatà ens acompanyi a les festes recordant que la nostra cultura local tindrà el valor que els lleidatans i lleidatanes li vulguem donar, esperem que sigui molt… Visca lo garrotín!
