Quina trista pàgina de la història s’ha escrit amb l’Holocaust patit per molts milers –possiblement més d’un milió i mig– de persones jueves, Testimonis de Jehovà (Bibelforscher), gitanes, mennonites i homosexuals, solament en Auschwitz I i Auschwitz Birkenau, durant la Segona Guerra Mundial. Quines atrocitats van cometre els nazis. Quines barbaritats es van executar contra els humans. Heinrich Himmler, seguint la poètica antisemita d’Adolf Hitler, va ser l’encarregat d’aquesta planificació i organització administrativa, en 1941, de la qual cosa he tingut l’oportunitat de comprovar en les meves visites que he fet als dos camps polonesos de concentració i extermini d’Auschwitz. La veritat és que impressiona molt veure el poc que van deixar en peu les SS en la seva fulgurant retirada del lloc, enfront de l’assetjament que els venia damunt per part de les tropes russes.
He escrit bastant sobre aquest tema, encara que no em vull apartar d’ell, almenys en aquesta crònica que escric avui. La vull dedicar al tema específic de la precària alimentació que rebien els presos que dia sí dia també havien de dur a terme treballs forçats en el camp. Una cronologia aproximada a la realitat assenyala que durant els menjars del matí i la nit, després de passar llista, els presoners rebien una beguda de substitut de cafè i un petit tros de pa. Aquest, normalment, estava ranci i amb molta floridura. Prenien una sopa aigualida de nap o col durant el migdia. A la nit, una petita quantitat de formatge, pernil, salsitxa i margarina. Totes les quantitats eren molt escasses, minúscules, totalment insuficients per afrontar els inhumans treballs forçats que havien de realitzar durant una jornada en el camp de concentració. Moltes vegades, la supervivència dels presoners depenia de la seva habilitat per aconseguir més menjar, la qual cosa feien subornant a algun treballador de la cuina o a un guàrdia. Al cap d’unes setmanes de concentració, molts presoners començaven a rebuscar menjar en els recipients d’escombraries que es localitzaven fora de les cuines. Els residents en Auschwitz, durant l’absència de menjar, solien parlar-ne. Compartien records i receptes de quan preparaven ells els plats.
Després de l’alliberament dels camps de concentració, els soldats aliats els donaven, normalment, aliment als presoners, però amb tan mala fortuna que aquesta causava la mort de moltes persones, ja que els seus sistemes, acostumats a les porcions petites, no podien digerir-la. El personal mèdic de les tropes aliades va haver de dissenyar, per als expresoners, menjars específics, molt nutritius però fàcils de digerir.
