De sempre m’han interessat els orígens de les nostres tradicions i de la nostra història local. Per aquest motiu vaig tenir una llarga i entretinguda conversa amb l’Enric Ribera Gabandé del qual necessitaríem unes quantes pàgines per explicar el seu currículum. Bàsicament, l’Enric és un expert comunicador gastronòmic de prestigi internacional que té multitud de reconeixements per la seva tasca divulgativa relacionada amb la gastronomia, la seva autèntica passió.
Mireu si hem d’anar enrere que el 1978 amb el seu amic Antonio Costa, un altre apassionat lleidatà dels fogons, van crear la revista Santa Marta Hostelera. L’Enric Ribera va assumir la direcció de la revista que va tenir molt bona acollida en la societat lleidatana i que va fer-se realitat gràcies als col·laboradors d’aquesta, en moltes ocasions comerciants i restauradors locals. No en van tenir prou amb la tasca de difusió gastronòmica que, poc després de fundar la revista, el 1979 van proposar a la Paeria fer un gran concurs de paelles a la Plaça Sant Joan amb motiu de les festes de Sant Miquel. La seva proposta es va fer realitat i va tenir un èxit aclaparador, imagineu la Plaça Sant Joan abarrotada amb milers de persones que van degustar paelles fetes al moment amb ingredients de proximitat. I tot sense cap classe de subvenció, la Paeria va facilitar aspectes d’infraestructura, però tota la matèria primera i els cuiners els van gestionar Enric Ribera i Antoni Costa amb les aportacions de la seva Revista gastronòmica.
No satisfets amb aquesta gran trobada gastronòmica i amb la seva idea que Lleida fos capitalitat gastronòmica van fer una nova proposta a la Paeria. A la primavera del 1980 van programar un altre concurs de cassoles de tros a l’actual pàrquing de l’Auditori i on antigament es feia el mercat dels pagesos. Aquella segona proposta gastronòmica també va emplenar la plaça, aquest cop amb un plat ben típic de la pagesia lleidatana i de ponent, les cassoles de tros, que van degustar altre cop milers de persones.
Veien l’èxit de les trobades es van animar a fer una tercera proposta amb caragols a la llauna com a plat estrella. En aquesta iniciativa també i de manera paral·lela s’hi va afegir un altre apassionat de la gastronomia lleidatana, Manolo Calpe, que a més del concurs va tenir la brillant idea de fer un dinar popular amb colles. Us sona veritat? Aquesta trobada de colles gastronòmiques que volien cuinar caragols a la vora del riu van rebre el nom d’Aplec amb la voluntat d’acollir a tothom i fer una jornada oberta a tota la ciutadania. També m’agradaria pensar que el nom va sorgir influenciat per dos tradicionals Aplecs que se celebraven a l’Horta lleidatana i on també es feien caragols i cassoles de tros, l’Aplec de Grenyana i l’Aplec de Butsènit on els nostres protagonistes i emprenedors havien participat en diverses ocasions.
M’explica l’Enric Ribera que en el concurs del 1r Aplec del Caragol hi van participar cinc restaurants de Lleida: Venta del Plácido, Tres Pontets, Callarriba, La Mina i el Forn del Nastasi. Ja veieu que tres dels quals eren restaurants ubicats a l’Horta i amb una carta on els productes de proximitat eren protagonistes. La curiositat d’aquell concurs del 1r Aplec del Caragol és que el jurat va trobar tan deliciosos els caragols elaborats pels cinc xefs que van decidir fer un premi popular i atorgar cinc trofeus, un per a cada restaurant per la seva excel·lència culinària.
He volgut compartir aquest retall de la nostra història perquè aquests emprenedors, Enric Ribera, Antoni Costa i Manolo Calpe van posar en relleu allò que ens fa més autèntics i més lleidatans, l’estima als nostres productes i a les nostres tradicions més arrelades (caragols, cassola de tros…). El temps els va donar la raó i ens ha confirmat que quan anem a l’essencial i ho fem amb sentit les coses funcionen. Pensem-hi plegats, ara que el 2025 Catalunya ostentarà la capitalitat de la gastronomia mundial, potser ens hauríem d’emmirallar en les seves propostes innovadores i basades en la més autèntica essència lleidatana.
