Quan tenia deu anys el senyor que tenia les mans més grans de tota la Vall Ferrera em va dir amb gran joia que havia mort l’últim ós del Pirineu, a deu anys estàs a punt de deixar moltes coses de la infantesa enrere i aquest titular em va empènyer a fer-me preguntes que no em deixaven dormir a les nits. És una bajanada, l’home va predir, també amb gran joia, que no em casaria mai. Ja ho va dir Miquel Martí i Pol: “Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre”. Encara avui estic impressionada, fent balanç de l’any que s’acaba, de la força que té el passat, on vam ser felices, aquesta Vall meravellosa, el Monteixo que vam suar!, les bruixes, els prats alpins, el record del silenci i la bellesa, aprendre a encarar un nou any.
Sessió: No iniciada
