M’he passat la tarda mirant-me el melic qual Felipe de la Mafalda… I? Deixar-me endur pel dolce far niente a més d’obrir-me la porta al descans i a la vida contemplativa, té altres avantatges. Mentre bado, no produeixo ni consumeixo. I el que és millor: ¡deixo d’estar connectada al món interconnectat! Així m’estalvio les troles dels polítics fatxendes i les notícies de les seves corrupteles infinites. Tot i exercir el meu dret a la mandra, sovint m’assalta el sentiment de culpa. Una té un passat cristià. Em va gravar a foc que la mandra era un pecat capital. Avui en diem contra el capital. L’eficiència, l’exaltació de la productivitat i la necessitat de competir proscriuen la mandra. Ara i aquí cada cop som més les que proclamem que sense mandra, sense golafreria, sense luxúria, sense ira i sense les tumultuoses passions que ens acompanyen ja des que naixem no és possible una vida plenament humana…
Mentre em miro el melic, descobreixo que allò que estava fent o que decidia fer abans que la mandra es presentés, en realitat era alguna cosa que no volia fer. Per voler complir amb la imatge idealitzada dels meus deures, faig una quantitat enorme de ximpleries i deixo de fer les obligacions veritables. Com que no sé si m’explico, ho faig amb paraules de l’antropòleg David Graeber qui, per tal de saber si hem de reaccionar contra la mandra o bé si ens hi hem d’abandonar, ens diu que res millor que distingir entre les “feines de merda” i les “merdes de feina”. M’explico ara? Tot i que, com a bona muntanyenca, sempre havia dit que si la merda es remena…
Una “feina de merda” és aquella que no respon a cap necessitat en absolut i permet que el sistema segueixi funcionant. Només la fem per quedar bé o perquè està ben pagada, encara que sigui avorrida. Una “merda de feina”, és aquella que, tot i sentint-la com una obligació, en realitat és necessària perquè, de no fer-la, se’n derivaria un mal major. Així, mal que em pesi, hauré de seguir posant la rentadora, treure la brossa, endreçar casa o seguir fent aquests articles. El problema és que la meva mandra va aparellada a la procrastinació (deixar per demà el que podria fer avui). Per camelar el sentiment de culpa, recupero allò que em van inculcar les monges: “contra pereza, diligencia”. M’ho aplico fil per randa i corro a espatarrar-me tot contemplant La diligència del John Ford. ¡Oli en un llum!
