Els dilluns –ja ho porten de sèrie– són dies tristos. Però aquest dilluns, a més, ha vist reforçada la seva tristor amb la notícia d’una mort inesperada, la mort d’un esportista, d’un futbolista que va deixar una gran petjada entre els culers en els cinc anys que va vestir la samarreta del club blaugrana. Es tracta del neerlandès Johan Neeskens, que va arribar –ja fa mig segle– amb polèmica per substituir un altre estranger volgut per l’afició. Tanmateix, amb la seva personalitat (les turmelleres blanques, les patilles, la samarreta per fora), la noblesa i l’esforç d’un migcampista incansable que xutava els penals amb una gardela al mig de la porteria amb efectivitat es va guanyar una afició que fins i tot va convertir el seu nom en un crit de guerra contra el president. Els nens volíem ser ell quan jugàvem al pati de l’escola. Dimarts, el protagonisme va ser per un altre exfutbolista del Barça, que va anunciar la seva retirada. També migcampista, va destacar per l’elegància, pel futbol de ballarina, per una excel·lència única i a qui el món li deu una pilota d’or. Andrés Iniesta va arribar al Barça –fa quasi 30 anys– quan era un nen provinent d’un poble manxec. Al principi ho va passar malament, però es va refer i ens va donar felicitat jugant al millor Barça de la història. Com a culer i amant del futbol, gràcies a tots dos, i m’agradaria destacar que els Neeskens i els Iniesta són necessaris, a l’esport i a la vida. Eterns.
Sessió: No iniciada
