Deia l’escriptor Thomas Mann que “la guerra és només una escapatòria covard al problema de la pau” i assegurava el filòsof Direrot que “del fanatisme a la barbàrie hi ha un sol pas”. És evident que Israel, una nació artificial “inventada” després de la II Guerra Mundial, un estat en teoria democràtic però en realitat dirigit per un Govern bàrbar, no vol ni ha volgut mai trobar una solució pacífica al conflicte palestí. De fet, l’únic primer ministre jueu que va treballar per trobar una solució negociada, Yitshaq Rabbín, va caure assassinat a mans d’un ultraortodox israelià, un membre d’aquesta secta fanàtica que advoca per una neteja ètnica de palestins. En un article anterior aventurava que per cada mort de l’atac brutal de Hamàs a la Franja de Gaza (uns 1.200 jueus), Israel multiplicaria per 10 el nombre de palestins morts. Error: ja en porten uns 42.000 assassinats, 35 vegades més. Aquesta xifra inclou 16.500 infants i 12.000 dones, un 72% del total. Cal afegir-hi 95.497 ferits i 10.000 desapareguts. Massacrar 30 civils amb l’excusa d’eliminar un dirigent de Hamàs és injustificable. No entenc que cap persona amb un mínim d’ètica pugui defensar una salvatjada com aquesta, terrorisme pur i dur. L’estratègia israeliana, adreçada clarament a l’extermini i expulsió del poble palestí (actualment hi ha 6 milions de refugiats, la població total de Dinamarca), només aconseguirà una cosa: que per cada palestí mort o ferit, en sorgeixen cent amb ànim de revenja, en una espiral bèl·lica que no acabarà mai. “Només els morts han vist el final de la guerra”. Plató dixit.
Sessió: No iniciada
