Això és una allau. Resulta que els rockeros sempre hem estat els dolents de la pel·lícula i a l’hora de vacil·lar, musicalment parlant, a tots els surt la veneta pel rock. Barón Rojo ja ho cantava bé, ‘Los rockeros van al infierno’, potser seguint la doctrina d’aquesta ‘Simpatía por el diablo’ que van difondre anys ha ‘sus majestades’ els Rolling Stones.
La veritat és que qualsevol músic del moment, faci el que faci, sempre afegeixen una cosa així com “este trabajo es más rockero”. Recordo que al segle passat, quan se suposava que el rock seguia a l’alt cim que li corresponia, als músics els va donar per titllar els seus treballs d’eclèptics. Amb aquest justificant es referien que estaven oberts a múltiples horitzons dins de les infinites possibilitats de combinar gèneres, estils i pals musicals.
Les modes es van prenent relleu i d’un temps ençà el que preval és l’indie amb el mal afegit del rock en la majoria dels casos i amb el pretext del pop en els més encertats. Com bé canta Ramoncín al seu ‘Putney Bridge’: “Si muere el rock cómo vas a disfrutar; si muere el punk con quién vas a pelear; si vuelve el pop es que algo anda mal; si explota todo dejaré de vacilar”. Això és el que està passant, que ja no es fa música com abans.
Des que hem entrat al nou mil·lenni no ha destacat ningú com passava abans, que s’anaven prenent relleu a les llistes d’èxits. L’explosió creativa va ser tan brutal als 60, però especialment als 70, que després va quedar bastant per resoldre als 80, per tenir com a rematada els 90. Qualsevol formació actual mira pel retrovisor i sempre troba el recer de les seves influències en bandes ja considerades clàssiques.
L’important és que no abaixi la creativitat. Les versions estan bé com a complement a un repertori propi, però no per centrar-s’hi únicament. Encara que això sempre serà millor que tot aquest intrusisme al què cal recordar el manament de no pronunciaràs el nom de Rock en va… Oh yeah!
