A les arts, com a Roma, s’hi arriba per molts camins: anant al teatre, a l’òpera, al cinema, fruint un espectacle de dansa, gaudint d’un concert o visitant un museu. Tots són llocs per embadalir-se en rigorós directe. Pistes d’entrenament dialèctic, recorreguts sinuosos entre records i desitjos, i també especialment els museus, silenciosos passadissos per meditar observant. Demà, a dos mesos de la seva obertura popular, s’inaugura oficialment el Museu Morera. Enhorabona a tots. Però, flors i violes a banda, se’ls ha girat feina al Jesús Navarro i el seu equip, per mantenir fresc l’interès que, ara per ara, ha generat la nova ubicació…
Sosté el director del Morera que un dels objectius del museu és “Contribuir en la millora de la valoració de l’art i la cultura, i incidir en la seva capacitat com a eina transformadora de les persones”. Sí, com plantejament va a missa. Caldrà veure en el dia a dia com s’ho manega per aconseguir-ho. Avui, teatres, cinemes, auditoris i, per descomptat, museus, han de lidiar amb la competència ferotge d’internet, els mòbils i les xarxes socials. A cop de dit, les tecnologies han vingut a dessacralitzar els aforaments museístics fent més fàcil, de casa estant, el diàleg entre l’espectador i les obres, en procés de creació infinita a partir de la nostra mirada. Això en el millor dels casos. Saturats com estem d’estímuls audiovisuals, correm el risc d’exercir de tastaolletes i fer un recorregut superficial en la contemplació de l’art. Caldrà tenir molt d’enginy per fascinar els visitants al museu i evitar que la nostra mirada no quedi reduïda a un grapat d’ullades. És un fet que, enllà de les novetats, la ‘cultura’ no ensaliva. ¿I la museística? ¿La mort dels museus? Si com es diu un museu és el Palau de les Muses inspiradores, del teatre, la dansa, la música, la retòrica, la lírica, res, ni ningú, no li és aliè…
Per tant, el Morera té feina a cabassos, desafiaments múltiples i reptes sociopolítics d’abast intergeneracional. ¿També té un pressupost econòmic amb uns quants zeros a la dreta? ¿O és un museu petit, provincià, de relloguer crònic, atent a la gentrificació? Del recordat Monsieur Magre de la “Petite Galerie”, a la “Grand Galerie” del cofoi Fèlix Larrosa, ¿o l’itinerari mutant d’una Audiència franquista a laberíntica Pinacoteca post-avantguardista d’un Morera reciclat? À bientôt!
