Algú va dir que la ment d’un lliure pensador pot tenir milions d’idees, però un milió de fanàtics poden tenir les seves ments posseïdes per una sola idea. Això és el que sol passar en aquesta societat borreguil en què la immensa majoria es deixa portar, esclavitzats pel què diran. Per això cal recordar que un cap ple de pors mai no tindrà espai pels somnis.
Això és trist perquè són els somnis els que suporten la vida, que no es pot viure sense ells. “¿Qué hacer cuando los sueños se van?”, es pregunten Los Suaves. Si l’ésser humà no deixa de somiar, podrà aconseguir el que vulgui. No estic dient que fer de funambulista a l’honestedat sigui fàcil, però sí val la pena. No s’ha de penedir mai de cap dia de la vida. Els dies bons donen felicitat i els dolents aporten experiència.
“Ahora busco el sueño desde que me despierto” a la recerca d’aquesta ‘Luminosa mañana’ a què es refereixen Triana: “Ayer tuve un sueño alto como el cielo, cuando desperté algo me quemó muy dentro”. En això de la vida dels mortals ens ensenyen que pols ets i en pols et convertiràs, però millor si a més s’afegeix que entre pols i pols que bé t’ho passaràs. La vida se’ns en va i del passat no viurem. Si són quatre dies els que hem de viure, ningú no sap per quin va, per això el millor mestre és el temps ja que sense necessitat de fer preguntes ofereix les millors respostes.
Com que la veritat no existeix hem de triar “el rumbo que lleva a la orilla de la libertad” perquè… Ja està bé!… Oh yeah!
