Entenc que les novetats ens fan coincidir tots a la vegada. Així passa aquests dies amb el nou Museu Morera. El seu director em deia que no em preocupés si no podia assistir a la visita del primer dia: “Un cop obert, tindrem temps de veure-ho i de parlar-ne tranquil·lament”. El Jesús Navarro, cal dir-ho, ha demostrat una resistència activa que no caldria exigir a un servidor públic, molt més quan molts altres servidors públics, inclosos alguns electes, no han fet la feina que tocava. Però ell i tot l’equip han arribat molt lluny, amb l’esperança que siguin ateses les justes necessitats d’un bon museu que ha de mantenir el to, ara i en el futur.
Precisament volia comentar aquest to. Més enllà de l’arquitectura ben adaptada, amable i apropiada al programa, i més enllà també del valor de les obres, cadascuna de les quals mereix el nostre reconeixement, hom descobreix com a valor del nou museu un discurs ben pensat, ben dit i gens inflat on es reflecteix el testimoni de la història recent, dels seus moments bons i dolents, de la seva gent i del món sencer. No cal reivindicar evidències. És un museu d’art català i universal, en bona part fet a Lleida o explicat des d’aquí, i exposat des d’una sensibilitat cívica molt responsable. Ara toca tornar-hi. I recomanar-ne la visita pausada, sense cap ànsia de veure-ho o llegir-ho tot, sense pensar en valoracions ni passar la prova dels que demanen què t’ha semblat, ni calcular què hi falta o què hi sobra. Passejar-hi. Com anar a una llibreria després de Sant Jordi, sense el rànquing ni la pressió de les novetats, només pel plaer de remirar títols, portades i algun vers o una sentència que l’atzar ens regali.
Oblidem –massa!–, que visitar un museu o un monument no és participar d’un repte apressat i absurd com els creueristes que visiten 16 ciutats d’11 països en una setmana. Per això, els museus i els monuments de casa, els parcs, els passeigs i rambles… haurien de ser una pràctica habitual i una desconnexió profitosa i recomanable per la salut física i mental.
Perquè després hi ha l’altra cara. El passeig també és un exercici d’introspecció. Sol o ben acompanyat et pots trobar davant d’una obra d’art, d’un testimoni ple d’intenció, de la veritat d’algú, de l’ànima col·lectiva. I aleshores et veus tu i el passeig esdevé interior, et toca i t’interpel·la, potser et commou. Com passa al Morera. Aneu als museus, passegeu-hi també el vostre interior, ara o quan us vagi bé.
