12 de març
Lleida i la seva projecció de futur
La seva posició estratègica com a punt intermedi entre Barcelona i Saragossa i amb la capital Madrid, feia de Lleida i de la seva província, un factor determinant per al seu desenvolupament industrial i turístic. El nou Passeig de Ronda va assenyalar un canvi important a la ciutat, quan es presentaven projectes de futur per resoldre els problemes d’aparcament. En un ampli reportatge al ‘Diario de Lérida’ s’escrivia sobre el projecte de la ciutat: “De un tiempo a esta parte, la capital de la provincia está experimentado una profunda metamorfosis en todos sus órdenes; aumenta la productividad agrícola, se estimula continuamente el turismo, al tiempo que se empiezan a ver unos resultados positivos en materia urbanística, sin olvidar el tema de la creación de nuevas industrias vital para los casi cien mil habitantes de la ciudad leridana.
Por lo pronto, dejemos constancia de la creación de un polígono industrial que marcha con un muy buen pie. Para quien haga cierto tiempo que no se ha paseado por el centro y las afueras del casco urbano de Lérida, podemos asegurarle que se llevará una considerable sorpresa. Uno de los proyectos de más envergadura será la ejecución completa del Gran Paseo de Ronda, auténtica y futura espina dorsal de la capital, que le dará empaque y señorío, al tiempo que redondeará la gestión de las autoridades la creación de una cadena de aparcamientos en zonas clave de la población, como serán los de la plaza de España (Sant Joan), avda. de Madrid y calle de la Magdalena, respectivamente”.
8 de març
Inauguració d’un edifici singular: la Delegació d’Hisenda
Després de la Desamortització, l’antic convent dels franciscans va ser triat per albergar les oficines d’Hisenda a la plaça Sant Francesc i allí va estar fins que es va construir el nou edifici que ocupava el solar de la vella presó.
Això s’escrivia al ‘Diario de Lérida’ sobre el nou edifici: “No cabe la menor duda que la inauguración oficial del nuevo edificio de la Delegación de Hacienda constituye un hito importante en la historia de Lérida. Y ello no tan só1o en el sentido de que un Organismo Oficial amplía sus servicios, sino también por la belleza y singularidad de este edificio que ha pasado a ser el más bello de cuantos edificios oficiales existen en nuestra ciudad. Con el aumento y desarrollo, en todos los órdenes y aspectos de la provincia de Lérida, resultaba obvio que las oficinas de Hacienda debían tener un lugar no sólo más espacioso y útil, sino también más idóneo Como consecuencia de estas naturales necesidades se aprobó la construcción de un nuevo edificio cuyos planos fueron confiados al arquitecto leridano don Mariano Gomá Pujadas; siendo aparejador el señor López Ibisate y la empresa constructora Huarte y Compañía.
(…) Consta esta magnífica realización de seis plantas bellísimas, una imponente planta baja, aparte de un sótano y un semisótano que albergan no tan sólo las diecisiete jefaturas, con las correspondientes secciones y dependencias que tienen cada una de ellas, sino también unas magníficas áreas de servicios, amén de las extraordinarias salas de atención al público, la sala de sesiones, y una bellísima y moderna cafetería”.
1 de març
Una estampa bucòlica d’una Lleida que va ser
En aquell exemplar del mes de març, la revista Ciudad commemorava el XXVI aniversari de la seva publicació i oferia una fotografia de la Lleida d’antany.
El pont que se’ns ofereix és una conseqüència de la riuada de 1866, que es va emportar per davant tres arcades del pont de pedra. Es va encarregar el projecte a Juli de Saracibar i constava de dos trams metàl·lics recolzats en un sol pilar. El primer mesurava 41,5 metres; el segon, 21,49 metres. El pas destinat als carruatges tenia una amplària de 4,5 metres. L’obra la va realitzar l’empresa “Maquinista Terrestre y Marítima” i va costar 79.989 pessetes. Es va inaugurar al 1875, però no duraria molt, perquè va ser víctima de la riuada d’octubre de 1907.
A la foto també es poden apreciar els finestrals tapats de la Seu Vella, la restauració dels quals no començaria fins als anys cinquanta del segle XX, gràcies als donatius de molts lleidatans.
A la portada de la revista Ciudad i com a comentari a la fotografia s’escrivia això: “Ofrecemos una vieja estampa en la que puede distinguirse nuestra vieja Seu con sus ventanales tabicados. Aquel puente de arcadas expresivas de un pasado y con su tramo metálico. En la margen izquierda del Segre, el ganado apacentando.
Recuerdos de una época que afortunadamente se perdió para lograr mejores y espléndidas perspectivas; la realización de un nuevo puente y una restauración de aquellos ventanales que dan a nuestro primer monumento encanto y belleza”.
10 de març
Hiroo Onoda, el japonès que va continuar la II Guerra Mundial durant 29 anys
Hiroo Onoda era un soldat japonès al qual durant la II Guerra Mundial van enviar a la selva de les illes Filipines per combatre, amb el mandat que romangués allí encara que l’exèrcit japonès fos expulsat de les Filipines, ja que després el Japó ressorgiria i tornaria a envair el país.
El tinent Onoda, que havia vist l’expansió japonesa i les seves victòries pel sud-est asiàtic, es va negar a acceptar la derrota i es va refugiar a la selva on va romandre durant 29 anys, creient que la guerra continuava fins que un turista japonès el va descobrir a l’illa de Lubang. Al turista li va dir que només es rendiria si l’ordenava el que havia estat el seu cap, Tagunichi, ja que no es creia que l’exèrcit japonès hagués estat derrotat. Es va organitzar una expedició amb Tagunichi al capdavant i Onoda, en veure-ho, es va quadrar, amb el seu atrotinat uniforme; li va dir que només volia recollir el seu sabre i es va rendir. Havien passat gairebé 30 anys des del final de la II Guerra Mundial al 1945, quan l’emperador Hiro-Hito havia donat l’ordre de rendició.