A les comarques de Lleida, la seva gent i els seus costums, a través del pas del temps, han aportat a la tradició un conjunt de valors socials i tradicions que són irrenunciables. Formen part del seu tarannà com a poble compromès amb el seu passat i present, i projectat cap al futur.Quaresma a Lleida està escrita amb moltes i variades notes tradicionals i religioses que algunes s’han mantingut fins als nostres temps. Després de la clàssica gresca de Carnaval, s’entra en el període de Quaresma i dejunis (practica no tan habitual en els temps que corren, encara que sí, i molt, fins a mitjan segle passat) i amb això el despertar cíclic d’uns costums arrelats al nostre poble, a la nostra gent, i des de temps perduts.
Aquests dejunis van aportar a la cuina comarcal, plats de peix a salaó, com el bacallà, el congre i altres fruits del mar. Es menjava peix no perquè fos espècia d’aigua, sinó perquè es tenia la creença que no tenia sang, igual que els caragols. Abans, aquests, eren rigorosos, es menjava poc, només sopes amb oli, verdura i per beure, sempre aigua. Els diumenges, aquest dejuni, s’aixecava una mica, ja que es podia menjar peix i alguna cosa més que portés aliment. Era i continua sent tradicional el Divendres Sant preparar la cassola de Quaresma, on no falten el bacallà, els espinacs, l’ou dur i la truita amb trampa. Més tard, se li incorporaria el lluç. També, l’escudella de congre, deliciosa recreació d’olla elaborada amb aquest peix, que fa unes quantes dècades era molt modest i que avui dia és considerat un luxe quant a preu de cost als establiments especialitzats, on el posaven a bullir amb mongetes blanques, espinacs, patates i tota mena de verdures al gust del consumidor. Això, preparat (prèviament) amb un sofregit d’all i julivert que hi afegien. Els torrons, al Baix Urgell (a mitjan segle XIX), per en contra de menjar-los en dates de Nadal, els degustaven en aquest període.
A les comarques del Solsonès i el Cardener feien les anomenades dues setmanes de dejuni. Començava el diumenge de Carnaval i acabava el dia de Pasqua. Durant aquells dies, ningú no menjava absolutament res calent. La gent més adinerada no acostumava a portar tan rigorosament el dejuni, perquè deien allò de: la Quaresma i la Justícia estan fetes per als pobres.
Un dels màxims exponents de la imaginació popular en aquesta època de l’any, va ser la creació dels panadons. El ritu, possiblement originari del Baix Urgell, es va estendre per tot Catalunya i als pobles tocants d’Aragó, com encara ho és la mona. Aquesta és molt antiga, ja que ja es nomena en un manuscrit del segle XV, encara que el seu naixement es calcula molt de temps enrere, en l’època dels àrabs.
En marroquí, la paraula muna significa obsequi o present, al·lusió al que feien els ambaixadors i gent principal al rei àrab. Aquest consistia en farina, ous, dàtils, carn i altres productes. Dels àrabs, aquest terme va passar a Roma, que com a ofrena va prendre el nom de monus, paraula aplicada a la idea de regal o testimoni d’amistat, i com tot això va prendre la forma de pastís o coca, el nom va recaure a la coca per simbolitzar la unió de totes aquestes idees.
De Roma va passar a Catalunya amb el mateix nom i amb transcórrer del temps va ser coneguda com a mona, contenint les mateixes idees per la qual va ser creada.
La mona estava feta de farina, sucre i llaminadures, a les quals se’ls aplicava un nombre igual d’ous a l’edat del nen a qui havia d’anar destinat. Es començava quan feia dos anys i s’acabava quan feia la Primera Comunió, generalment als dotze. Els ous estaven durs i eren pintats de diferents colors. La forma de la mona podia variar, segons la quantitat, en rosques, triangles, mitges llunes, cercles i vaixells.
El dia de la mona, continua sent a tot Catalunya un dia de menjar campestre, i que malgrat que els temps moderns i de canvis persegueix inalterablement.
