He acomiadat l’any amb una pel·lícula que fa furor uterí. Ha estat tan híper-guardonada com sobrevalorada. Igual un dia d’aquests surt publicada la crònica d’un servidor en aquest diari català nostrat. ‘Anatomia de una caída’ està dirigida per una dona, la cineasta francesa Justine Triet, que (amb l’ajuda del marit) ha maquinat un film on res no és el que sembla. És a dir, fraudulències i tiro perquè em toca. Ja des del títol la cosa grinyola, doncs més que l’anatomia d’una caiguda domèstica, s’esdevé l’autòpsia d’un (possible) assassinat. Ho deixo aquí, subratllant que tan aviat la cosa pretén ser thriller social, un melodrama conjugal matern-filial, com una pel·li de judicis, on la jutgessa, el fiscal i l’advocat defensor demostren l’erràtic camí de la Justícia. A més de lenta, guerxa. Teatre, i del dolent. Per a mostra real el botó PSOE-PP amb el sainet de la renovació del Consell del Poder Judicial que deixen els Palaus de Justícia més llardosos que quan Kafka en feia humor negre. He estrenat l’any revisitant ‘Monkey Business’ dels Marx Bros amb Groucho, Harpo, Chico i Zeppo exercint d’anàrquics pistolers d’aigua dolça. Mentrestant, l’antiga Audiència, el Morera, segueix tancat per allò de la boira i les rovelloses humitats. Més que un museu, el Morera sembla l’aeroport d’Alguaire. ¿Any nou, vida novella?
Sessió: No iniciada
