Són els anys que la díscola, irònica i vital bipolar Virginia Woolf fa que ens va deixar òrfenes. Amb dues ‘o’, sis us plau. ¡No fos cas la confonguéssim amb el llop de la Caputxeta! Va estar el 28 de març proppassat. Un mal dia el té qualsevulla. Ella el patia en 1941, ofegant-se qual Ofèlia shakespeariana al rierol de sota l’era, que mai no dirà el pastisser poeta, o poeta pastisser, J.V. Foix. Si alguna cosa tenen de bo les efemèrides, és que et recorden allò que la malparida mort pretén ofegar per sempre més. Aleshores, només em pertoca que regirar la regirada biblioteca del piset. En tinc uns quants dels llibres de la Woolf. Alguns, tot sigui dit, amb un dit, o dos, de polsegueres al llom. Per no pecar de lletraferida, ni d’esnob “avant o post la lettre”, em limito a rescabalar algunes de les il·luminacions prescrites per la Ginia a Una cambra pròpia (Ed. La Temerària) en versemblant traducció de l’Helena Valentí. ¡Bravo per la valenta Valentí! Ni que la Woolf ho hagués escrit amb la catalana llengua… Amb tot, i per tot, no em puc, ni vull, sostreure’m del que avisa la Woolf pel que toca al breviari Una cambra pròpia. Si més no, en la necessitat per a les dones que volen esdevenir escriptores: l’existència d’una cambra pròpia amb pany i clau, més unes cinc-centes lliures de renda anuals. Independència en la pròpia llibertat d’expressió, i a més a més, la indefugible independència econòmica. O el poder pesar figues, i alhora cobrar-les. Vaja, que dir la teva comporta tenir uns calerons per poder dir-la, enllà dels condicionaments econòmics i dels qui remenen les cireres. ¡Quieta parada! ¿Qui les remena en aquest diari confortablement femení, enllà les columnetes signades per dones afavorides? ¿Quantes redactores en cap ha tingut LaMAÑANA?..
Si se’m permet, suggereixo que els ets i els uts d’una escriptora que va revolucionar el com i el què de l’escriptura ha de ser de lectura als instituts de secundària. Noies i nois també descobririen una combativa dona capaç de no mossegar-se la llengua: “Com a dona, no tinc pàtria. Com a dona, no vull cap pàtria. Com a dona, la meva pàtria és el món sencer”. ¿Ha quedat clar i català? Mentrestant, i per anar fent boca, em permeto posar fil a l’agulla del seu Orlando, personatge ambivalent. Hom sosté que aquesta novel·la és “la carta d’amor més llarga i encantadora de la literatura”. A reveure!
