Trenta anys després de la riuada que va arrasar el càmping Las Nieves a Biescas (Osca) el 7 d’agost del 1996, que va deixar 87 morts i més de 180 ferits, les seqüeles no només es mesuren en xifres o en sentències judicials, sinó en la manera d’aprendre a tornar a viure quan s’ha perdut.
La tragèdia va tenir lloc la tarda del 7 d’agost del 1996, quan una tempesta d’intensitat extraordinària va descarregar sobre la conca del barranc d’Aras i va provocar una riuada sobtada d’aigua, fang, pedres i troncs que va arrasar en segons bona part de la zona d’acampada.
Més de sis-centes persones hi estiuejaven i molts es refugiaven a les seves botigues i caravanes creient que es tractava d’una tempesta forta, sense saber que el cabal torrencial se’ls tiraria a sobre amb una violència devastadora.
Sergio Murillo tenia 16 anys quan la riuada es va emportar els seus pares i els seus dos germans. Va salvar la vida perquè va quedar encaixat entre branques d’arbres. Rebutja la idea que el dolor es pugui esborrar. “S’aprèn a viure amb ell. No pots pretendre que desapareguin les experiències que t’han modelat i les que fan ser qui ets. Allò que pots aspirar és que no condicionin el teu futur”, resumeix en una conversa amb EFE.
En aquell camí, la companyia del seu entorn va resultar decisiu. Una tia paterna el va acollir a casa seva com un fill més i al voltant dels seus oncles i cosins va construir una xarxa de suport que li va resultar vital.
Durant aquests trenta anys, Murillo ha après que reviure la tragèdia públicament té un cost emocional, ja que cada aniversari l’obliga a tornar a un episodi que torna “gris”, tot i que no s’ha plantejat deixar de recordar-ho. “Em remou per dins, però vaig decidir explicar-ho sempre perquè les causes que s’obliden deixen de defensar-se i aquestes coses, a més, si s’obliden, es repeteixen”, explica.
I és que l’experiència dels supervivents a Biescas va marcar “un punt d’inflexió”, segons Marta Roche, psicòloga general sanitària experta en traumes i membre de l’Equip de Resposta Immediata en Emergències psicosocial (ERIE) de la Creu Roja a la província d’Osca.
Roche explica a EFE que la tragèdia de Biescas va evidenciar que l’assistència emocional havia de formar part de la resposta des dels primers moments d’una emergència i arran d’aquella tragèdia es va crear a Osca el primer ÈRIE de la Creu Roja, un model que posteriorment es va incorporar a altres dispositius d’emergència.
Alhora que els supervivents de Biescas intentaven reconstruir la seva vida van haver d’afrontar una batalla judicial que es va prolongar durant anys. L’advocat Ricardo Orús, que va representar diversos afectats, recorda que “no vam tenir suport del jutge, ni de la Fiscalia. Vam haver de lluitar contra tots els obstacles“, apunta l’advocat, que es queixa de la manca de suport institucional.
La via penal per la tragèdia del càmping de Biescas va quedar definitivament arxivada el 2000, ja que l’Audiència d’Osca no va apreciar indicis de delicte en l’actuació dels responsables administratius que van autoritzar la seva obertura. Tot i això, el desembre del 2005 l’Audiència Nacional va declarar la responsabilitat patrimonial de l’administració central i del Govern d’Aragó, en considerar que totes dues coneixien mitjançant informes previs el risc d’instal·lar el càmping en aquest enclavament. La sentència va obligar les dues administracions a indemnitzar les famílies de les víctimes.
