La penitència d’unes vacances obligatòriament merescudes per la feina sempre tenen la seva fi. És moment de les impertinents preguntes de rigor: “Com han anat les vacances?” La resposta no pot ser altra que l’afirmació que “se n’han anat”. A més de calor, tempestes de por i molt mala bava política, tot segueix igual o pitjor.
No és que estiguem en un país de merda, sinó que hi ha molta gent merda en un gran país. A sobre els ‘guiris’ ens tenen conquerits perquè no és bo que quan estàs de vacances a la platja, per exemple, hagis d’ajustar-te a horaris d’hotel amb esmorzars i sopars de vuit a deu perquè als matins prefereixes dormir una mica més i a les nits sortir de marxa.
Està bé tenir ‘Fe ciega’, com el gran disc de Ramoncín, però el que no pot ser és que estiguem posant-nos ‘ciegos’ per tenir fe, recordant a tots que Felicitat comença per Fe. Així un any rere l’altre, sempre a l’espera que la senyora de l’atzar et toqui amb la vareta per poder-te presentar vociferant que t’alliberes dels lligams d’aquesta societat que claudica a cop de talonari amb uns polítics, banquers i d’altres que segueixen vivint de la suor del de davant, mai de la suor del seu front. Estem a mig mes vista del retorn general a un lloc poc recomanable anomenat realitat que té angoixada la societat.
Cada minut que s’està enfadat es perden 60 segons de felicitat, per això és millor afrontar amb optimisme la que ens ve a sobre. I quan et toqui tornar a la rutina no hi ha res millor de fer-ho entonant aquella vella cançó del 1972 que va popularitzar el cantant mexicà Vicente Fernández i que tots hem cantat alguna vegada: “Y volver volver, volver”… Oh yeah!
