Va morir la Jane Goodall, la primatòloga que sempre surt a les xarxes abraçant ximpanzés. Va ser una científica estranya, acadèmicament parlant, que, de bell antuvi, no va cursar estudis formals però, en canvi, va aconseguir doctorar-se, transcendir i replantejar l’etologia d’una manera pragmàtica i brillant. Joan Anton Català reflexionava que, el fet de no disposar d’estudis formals va suposar més un avantatge que una altra cosa perquè, d’aquesta manera, Goodall no estava contaminada pels prejudicis de l’època i, possiblement això li va procurar una ment oberta per a allò que ella va constatar: la proximitat dels humans i els ximpanzés, els nostres parents genètics més propers.
Goodall documenta aspectes sobre comportament que fan trontollar una concepció sencera de la jerarquia antropocèntrica. Els ximpanzés fan servir eines, ja no som els únics. I, fins i tot, hi documenta una cultura: aprendre’n l’ús, transmetre’l, millorar l’eina. L’etòloga va ser testimoni de comportaments vinculats a les emocions, l’alegria, la tristesa, la compassió, la fidelitat; explica les reaccions a les pessigolles; els lligams indissolubles entre grups familiars, socials… I, també, la crueltat i la violència. Va dir, Goodall, atrevida i valenta, ara, redefiniu eina. I redefiniu ésser humà. Jane Goodall va resultar un compendi entre investigació científica i humanisme pràctic: va aprofitar la seva popularitat per treballar més enllà de la selva i reivindicar la cura cap a la natura i l’entorn, qüestionant-nos com a societat. Fa pensar que una etòloga sentenciï que no devem ser tan intel·ligents si destruïm l’entorn que ens sustenta. És de justícia que, mundialment, s’hagi plorat la desaparició d’una figura necessària en tants aspectes: com a referent femení per a les dones científiques i com a humana redemptora. Gent com la Goodall són un respir per tot allò que representa la humanitat, alleugereixen el pes del nostre pas com a espècie pel planeta. No m’he pogut estar de lligar, interiorment, la Goodall amb la Palmira Jaquetti que explica l’amiga Meritxell Nus al llibre Torneu-vos cant (Pagès ed., 2025), una ànima que visita el món “en missió” i que arriba per a dur “una vida intensa i de retribució positiva a la humanitat”. De la mà de la prosa delectant de l’escriptora pallaresa he acompanyat la Jaquetti pel nostre Pirineu en la seva recol·lecció de cançons per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Per dins, les he fetes bessones perquè, com que ja començo a fer-me gran, idealitzo menys i intueixo els destorbs prosaics del dia a dia; i, aleshores, em congratulo de les persones que, sobreposant-se, filen una vida memorable. Diu la Meritxell, i hi combrego, que “sovint no entenem d’on ens ve la força miraculosa per materialitzar l’ideal, percaçant un altre dia inaugural, després d’una jornada ja caduca”. I així, d’un jorn a l’altre, d’un llogaret a l’altre, la Jaquetti va conduir-se, vital i tossuda, a una quimera lluminosa. La mateixa voluntat que li intueixo a la Goodall, amb una heroïcitat que és difícil detectar en els esperits quotidians. Però tan necessària perquè, malgrat tot, ens “tornem cant” i seguim “creient en la vida, amb el misteri de no entendre res però d’agrair-ho tot”.
