L’escriptor Xavier Bosch va presentar ahir a la llibreria Caselles de Lleida la seva novel·la ‘Diagonal Manhattan’ (Columna), una història en què s’endinsa en el món de la publicitat i que es desenvolupa entre Barcelona i Nova York a finals dels anys 80. “Volia fer una novel·la de creixement d’un personatge, en aquest cas una noia jove de 21 anys i el món de la publicitat em donava molt joc, perquè Nova York era la capital dels anuncis i Barcelona vivia un moment efervescent, s’havien aconseguit els Jocs, hi havia il·lusió i diners per fer campanyes, era una ciutat-anunci”, explica l’autor a LA MAÑANA, recordant també la seva primera visita a la ciutat estatunidenca. “Aquella impressió et marca per tota la vida, els gratacels, les olors, les sirenes de policia 24 hores”.
El relat segueix la història de l’Edda, una jove publicista que viatja a Nova York, on trobarà una agència formada només per dones; “en aquest món tan masculinitzat i masclista, volia reivindicar les aportacions de les dones al món del màrqueting”, destaca, i detalla que “les estudiants són un 58% del total i només un 14% arriben a llocs directius”.
De fet, remarca, “la publicitat ha desestimat la seva força per canviar les actituds socials i, en canvi, ha perpetuat els rols establerts, perquè el diner és conservador”. A Barcelona seguim la història del seu pare Brauli, “un home de negocis, addicte a aquest cercle virtuós d’encàrrecs, diners i reconeixement, però que també pot esdevenir viciós”, tot i que finalment experimentarà un canvi que exemplifica que “la novel·la també és una invitació a les segones oportunitats”. I també es pot veure en l’evolució del màrqueting, “des de la televisió com a màxim exponent en el moment en què succeeix la novel·la al moment actual, en què les xarxes xuclen gairebé un 80% de la inversió”.
Pel que fa als propers projectes, Xavier Bosch diu que “tinc algunes idees, però ara estic centrat en aquest Sant Jordi”. A més de les seves novel·les també ha dirigit dos documentals sobre música clàssica. Un d’ells està dedicat a Josep Carreras i la seva lluita contra la leucèmia, i el segon a Robert Gerhard, “el compositor català més important del segle XX, que com que va estar 31 anys a l’exili i no tenia una música fàcil, ha estat injustament oblidat”. La música “m’ha donat molt i m’ha salvat dels traumes que tots arrosseguem, dels morts que portem a sobre, i ho he retornat d’aquesta manera”.
