Anna Carreras (Barcelona, 1979) és una artista digital i programadora creativa interessada en investigar l’ús d’algoritmes generatius i codi informàtic per a propostes artístiques que generin noves experiències i evoquin records. Carreras exhibeix aquest octubre a la sala d’exposicions de l’edifici Casino Principal la instal·lació artística L’algorisme despullat, un experiment per veure com la Lluna i els seus cicles poden influenciar el resultat d’una màquina.
En primer lloc, com podem definir el teu art?
Jo faig un art digital molt particular, l’anomenat art digital generatiu. Això vol dir que no utilitzo programes informàtics ja existents per a il·lustrar o dibuixar ni per fer retocs fotogràfics, ni aplico filtres, ni edito vídeos. El meu sistema de treball consisteix en donar instruccions de codi informàtic a l’ordinador per tal que aquest faci dibuixos. Es tracta d’instruccions molt senzilles, com ara pinta un cercle vermell aquí, una ratlla blava allà, elements als quals després pots donar moviments diferents o fer que es transformin. I d’aquí el nom d’art generatiu: l’ordinador genera a partir de les instruccions que jo li dono.
I la creació generada per l’ordinador en base a unes ordres concretes és sempre la mateixa?
Aquest és un tema que m’encurioseix molt. A vegades, a partir d’unes instruccions molt determinades, l’ordinador dibuixa coses que no tenia previstes, que no “corresponien” al codi introduït. Podríem dir que la màquina “decideix” un tant per cent molt petit del resultat, o que és pur atzar. Et posaré un exemple molt aclaridor. Al cel els estols d’ocells fan unes coreografies meravelloses sense cap coreògraf ni cap director, i els ocells només segueixen dos “instruccions”: primer, he de volar en la mateixa direcció que tot el grup, i segon, he de volar vigilant no xocar amb els meus veïns. Amb aquestes dos úniques instruccions l’estol crea figures i dibuixos meravellosos. Doncs a mi em passa una mica el mateix, donant instruccions de dibuix m’apareixen coses semblants, visualment molt boniques però no programades.
El teu muntatge “L’algorisme despullat” té com a base la Lluna, un astre que ha inspirat pintors, poetes i músics. Veig que també per a artistes d’art digital com tu és una font creativa…
Curiosament, la idea va néixer a partir d’una exposició que ens van proposar de crear, centrada en les nostres tradicions, en molts d’aquells coneixements no enciclopèdics que venen del saber popular. La meva tradició familiar ve del camp, i una de les tradicions que més m’acompanya és la que m’explica la meva iaia, que diu que si culls les patates en Lluna Vella no es grillen. L’associació va ser immediata: si les màquines fan coses que no puc explicar, si no són infal·libles, potser també aquesta tradició tan arrelada al camp sobre la influència de la Lluna pot afectar els ordinadors. Així va néixer aquest projecte per investigar si el nostre satèl·lit pot afectar el que pinta una màquina a la qual jo he donat instruccions.
I el procés com funciona exactament?
Jo he deixat aquí la màquina (l’ordinador), sense carcassa, a sol i serena com diuen al camp -d’aquí el nom del projecte, “L’Algorisme despullat”- per tal que la influència de la Lluna sigui més directa. La màquina s’engega cada dia a la mateixa hora, pinta un algorisme de dibuix que jo li he donat i després s’apaga a una hora determinada. Això un dia rere altre. A la paret de la sala tinc un calendari dels mesos de setembre i octubre en el qual vaig penjant, un cop impreses, les imatges generades per l’ordinador cada dia. Si collim les plantes, o agafem les herbes per fer ratafia, o tallem la fusta en un determinat cicle lunar, perquè no pot influir la Lluna en el funcionament de les màquines, fetes amb xips que tenen minerals de la terra per on flueixen electrons? Tot i que en aquest experiment d’art generatiu he mirat que l’atzar tingui el mínim impacte possible, els dibuixos de cada dia tenen variacions evidents. Les conclusions? La meva proposta és que cadascú interpreti i es qüestioni el resultat, i decideixi si realment hi ha o no una influència de la Lluna sobre la màquina.
Creus que la gent entén l’art generatiu?
Hi ha gent a la qual li agrada i altra a la que no, com en tot. I no parlem d’un art que hagi sorgit ara, perquè l’art generatiu va sorgir a la dècada dels 60. Potser encara hi ha una certa incomprensió perquè hi ha persones que creuen que tot l’art que es fa amb màquines és fred i no té ànima però no és gens així. De fet també costa trobar aquest art en museus i exposicions. Però jo crec que els artistes que treballem en aquest àmbit també busquem fer preguntes i qüestionar certs temes d’ara, però amb les eines d’ara i la contemporaneïtat d’ara.
Finalment, encara que siguis part implicada, què opines del Festival Intangible?
Trobo que és una iniciativa pionera moli interessant perquè, com et deia, a vegades a l’art generatiu li costa trobar espais on exposar-se. A més, les noves generacions que pugen ja són molt digitals, per la qual cosa aquest llenguatge els hi és molt proper i segurament els crida i dialoga amb elles més directament. De tota manera les meves obres són com quadres, i un quadre, sigui una aquarel·la o una obra feta per un ordinador, t’interpel·la o no t’interpel·la.
