Estava treballant a casa i escolto un soroll sospitós entre els llibres del despatx. Considerant que al meu pis, si exceptuem les inacabables obres dels veïns, mai s’ha registrat cap poltergeist (el nom català, “follet fressós”, li rebaixa bastant l’aura misteriosa), vaig pensar que potser era una de les gates, que s’havia tornat lletraferida. Aleshores m’hi fixo millor i descobreixo… una oreneta intentant infiltrar-se en la meva biblioteca de viatges! L’ocellet va tenir sort, perquè ja estava sota l’atenta mirada de la Lluna, una gata més curiosa que atrevida. Si arriba a ser la Nebli, caçadora nata, probablement l’au hauria acabat més desplomada que els clients del Fórum Filatélico. Atès que l’ocellet, feliçment alliberat, havia aterrat entre els llibres sobre Grècia, vaig recordar que, a la terra de Pèricles, l’oreneta –animal que a la primavera sempre retorna al mateix niu– estava associada a l’arribada del bon temps i a la bona sort, sobretot entre els mariners, ja que augurava un feliç retorn a la pàtria. A més, savis com Aristòtil li atorgaven propietats oftalmològiques, ja que les cries neixen cegues i creien que la mare les hi retornava la visió per mitjà d’una herba, la celidònia. El problema (per a l’oreneta sobretot) era que, perquè funcionés com a medicina, primer l’havien de convertir en ungüent o en cendra. Per als etruscs, aquests ocellets anunciaven la victòria, ja que en portaven a les batalles i, en cas de triomf, les marcaven amb fils i les alliberaven, de manera que al tornar als nius els conciutadans sabien que havien guanyat. Sigui com sigui, la meva oreneta va tenir un final feliç i se’n va estalviar un de felí.
Sessió: No iniciada
