Els viatges ens porten a ciutats i indrets que descobrim per primera vegada amb els ulls ben oberts per la novetat i les curiositats que hi trobem. Hi visitem patrimonis: castells, palaus, catedrals, places, jardins i ponts, i també museus, espais naturals i racons tradicionals. A més tenim la mania de comparar-ho amb que coneixem més, que és casa nostra.
Sempre trobem algú que mai no troba res bé, que no vol entendre ni un mot d’un altre idioma i que s’enfada si els costums, els horaris o el menjar són diferents dels nostres, que creu millors. Per tornar disgustat i amargar-nos no calia anar-hi. Altres fan ben al revés. Tot és tan bo i millor que lo nostre fa mania i que no n’aprendrem mai. Per queixar-nos de casa tampoc no cal rondar gaire.
Cal una certa actitud per anar pel món, començant pel respecte, una cosa que no podem perdre enlloc i, en aquest sentit podem reconèixer allò que visitem de nou, el que tenim en comú o no, el que ens fa originals. És un greu error comparar en qüestions de patrimoni. Les característiques artístiques, la història, les restauracions, els usos i les explicacions de cada monument ens mostren els seus valors i la relació amb el que coneixem, però no es poden convertir en un judici o en un rànquing que sempre seria injust. En canvi sí que podem comparar el manteniment, les atencions al visitant, la informació… Un campanar més alt o un palau més luxós no ho són per una competència on es guanya i es perd. Veure món, i especialment quan es tracta dels patrimonis que cada lloc ha pogut i ha volgut conservar, és una manera excel·lent d’aprendre i també de reconèixer millor el nostre lloc en el temps i en l’espai.
En aquest sentit, la llista de béns inscrits com a Patrimoni de la Humanitat, contràriament a l’actitud de molts que ho pretenen, exposa el caràcter universal d’aquest llegat i en destaca els valors que el fan únic i excepcional perquè tothom ho reconegui i s’ho faci seu, visqui on visqui i vingui d’on vingui. Per sota d’això es remouen interessos, sovint prou lícits, que fan que les candidatures esdevinguin curses contra algú. No és així. En tot cas, és una cursa de fons i correm sols amb el que tenim, contra nosaltres mateixos. Mirant altres ciutats i els seus patrimonis s’entenen moltes coses.
