Demà se celebra a nivell institucional el Dia de la Música, una jornada treta de la màniga per així donar ‘cuartelillo’ i treure a la llum algunes propostes acadèmiques que avorreixen fins a l’apuntador o al familiar més proper. En aquesta societat en què obrint els ulls s’aprèn més que obrint la boca, no paren d’inventar-se excuses per fer esdeveniments que mantinguin entretinguts el personal.
El Dia Internacional de la Música és una celebració que es fa demà dia 21, és a dir, als primers compassos de l’estiu a l’hemisferi del Pol Nord. Aquesta jornada va ser creada el 1981 pel llavors Ministre de Cultura de França, Jack Lang, i des de 1982 es duu a terme a molts racons del planeta.
L’objectiu és promocionar la música de dues maneres: la primera que els músics surtin al carrer; la segona, l’organització de concerts gratuïts a l’aire lliure. Que els vianants es puguin topar amb escenaris en punts estratègics de la ciutat dels que sorgeixen notes musicals del gènere que siguin, és d’agrair.
La música és sagrada i només n’hi ha dos tipus: la bona i la dolenta. En aquest sentit està molt clar quina és la música brossa la del ‘perreo’ amb tant ‘reguetonto’. Realment és odiós que a nivell del poder establert sempre estiguin mimats ritmes que poca alegria aporten a l’ànima i res al cos, en tot cas al·lèrgia.
En qualsevol cas tot allò que sigui música en viu és d’agrair, perquè la música aviva l’ànima. Tu i jo som música, tots som música i per això no concebo ni un sol dia sense música. Llàstima que com sempre passa per aquí hi ha poc rock’n’roll, tot i tractar-se del format musical més enèrgic i vitalista.
Visca la música en viu… Oh yeah!
