Tota la vida que ha quedat de hippy torracastanyes ser ecologista i demanar polítiques mediambientalistes. El que es recorda de la gent eco solen ser manifestacions sonades amb persones amb poca roba, pastissos esclafats en cares de dirigents, vaixells de colors que incomoden cada cop que apareixen. Però ningú no desglossa el discurs ambientalista amb un mínim de coherència. Més aviat en fan escarni; des de la més absoluta ignorància de l’ideari burlat i amb arguments que treballen tant l’ofensa com descuiden la lògica. Obviant, per desconeixement o de manera deliberada, que el mètode científic comprova abans de confirmar.
De fet, és la fórmula actual més utilitzada: desmerèixer el contrincant titllant-lo de corrupte, brut o qualsevol exabrupte que la majoria -amb dits i ulls alienats en pantalles de tres segons, enverinats per notícies fètides i corrompudes- pugui repetir com un himne fàcil i entenedor. I em sap greu el sermó però cal identificar el camp de batalla: la Guia pràctica contra l’extrema dreta d’Alba Sidera i Jordina Arnau (Pagès, 2022) ens adverteix d’aquestes estratègies feixistes i, ja ho sabem, el discurs de l’odi va funcionar al segle vint i funciona avui. Massa fàcilment. I d’una manera molt dura, duríssima. Que fa trontollar la democràcia, ei.
No tot s’hi val, en política; la caricatura d’un congrés o d’un parlament (els nomenaments de Trump, per exemple) fa feredat perquè considera X o Tiktok un canal apte per compartir pensament. Sí, les danes van a pitjor. Sí, hem construït sense xo ni arri en zones inundables, horta històrica, fent més cas de la cartera que de la memòria geogràfica. No, no hi ha discussió, en això. I no cal ser gaire llumenera per esbrinar a qui li va d’allò més bé no parlar de canvi climàtic.
Tampoc ens calen discussions estèrils alienes als de la Terreta i a tota la resta de plebeus: quina vergonya llegir notícies mòrbides als diaris estrangers; no tant el fang a la cara del Borbó com llençar-se mútuament el llot de la culpa. Quina pèrdua de temps, senyors. Justifiquin el salari urgentment dissenyant mesures preventives, plans de protecció i cartografies exhaustives del risc. I legislin amb mà verda, que ja no hi ha volta enrere.
Em va dir la meua amiga de Catarroja que el seu poble havia desaparegut. Que ella pot dormir a casa, però no té botiga d’aliments, col·legi per la nena o centre de salut perquè li facin les cures al seu pare, recent operat. Un barri dormitori al qual s’hi ha d’accedir amb sabates per embrutar. I que hi ha tant llim al carrer que “uns mesos” li semblen poc temps. Em va dir que, quan ja no surtin a les notícies, recordem que el fang segueix enfonsant els pobles i, encara que quedi una retòrica barata, els enfonsa en l’oblit. Si no podem arremangar-nos per desenfundar l’escombra o fer un donatiu, com a mínim mirem bé les etiquetes, per saber d’on són les taronges que comprem.
I la gent, dic jo, potser que aprenguem dels errors i que deixem de riure’ns dels pollosos ecologistes i comencem a enfilar una actitud més responsable com a ciutadanes: prenem-nos seriosament això de les urnes perquè, alguns cops, ens ensenyen des de València, ens hi va la vida.
