Tothom està d’acord que la balança fiscal mesura els diners que un territori aporta a l’administració central de l’estat a través dels impostos i cotitzacions i els beneficis que rep aquest territori de l’estat en inversions, serveis públics, pensions i transferències. Quan el territori aporta més del que rep, el saldo de la balança fiscal és negatiu i es produeix un dèficit fiscal. Si el territori rep més del que aporta a l’estat hi ha un superàvit fiscal. Fins aquí estaria tothom d’acord. El problema i les diferències sorgeixen a l’hora d’establir el sistema per mesurar les aportacions i els beneficis. El càlcul es complica més quan incorpora factors de correcció per tal que els territoris més rics ajudin als més pobres. Encara afegim una nova agitació: Fins on ha d’arribar l’aportació solidària? Sovint es posa l’exemple del conductor que compra mocadors de paper a un necessitat en un semàfor per solidaritat, fins que un dia el míser porta millor cotxe que el solidari, però encara pidola. També estaríem d’acord que cal establir uns límits a la solidaritat. És l’anomenat principi d’ordinalitat, segons el qual un territori ha d’ocupar el mateix lloc quan dona i quan rep. Si és el segon a aportar ha de ser el segon a rebre. Però aquest barem també es pot calcular de diferents maneres. Un mètode és a partir de la població real del padró, i l’altre tenint en compte població protegida (pensionistes, gent dispersa, cost de la vida). Sigui quin sigui el càlcul, una cosa és segura: el PP sempre estarà en contra.
Sessió: No iniciada
