M’agrada el càmping. Que queda kitsch i carrincló? Potser sí. Però m’agrada l’anar descalça per l’herba, llegir a l’ombra i alçar-me amb fresca. De vegades hi vaig a França i m’hi fascina la neteja dels vàters. I, oh meravella, amb paper. La gent acaba de rentar els plats i condiciona la pica per al següent. I ara, una de ben estranya: a les nou del vespre, no se sent una mosca; els muntanyencs de les cinc del matí no ens en podem avenir. Cortesia de conciutadans. En coses tan estrafolàries com comparar diferents nacionalitats de càmpings constato que algunes normes (legislatives, de sentit comú o la senzilla educació) ajuden a combatre l’Homo homini lupus amb alegria estiuenca.
Sessió: No iniciada
