El 6 d’octubre del 2020, ara fa cinc anys, el gran guitarrista Eddie Van Halen va marxar al Gran Hotel amb només 65 takos, deu dies després que ho fes Mark Stone, el baixista amb què va ser a Mammoth i en els primers compassos de la banda Van Halen, batejada així amb l’entrada del cantant David Lee Roth. Eddie i el seu germà Alex (baterista) van donar nom a un dels projectes més reeixits del heavy rock el disc homònim de debut del qual va trencar la pana a finals dels setanta.
L’àlbum en qüestió em va arribar a l’ànima perquè va ser el que em va impedir a la meva tendra joventut dedicar-me a altres menesters professionals que segur m’haurien reportat més diners però no llibertat. Va ser en un viatge en un Ford Fiesta el 1981 quan amb un amic vam anar a Madrid per presentar-nos en unes proves ‘per entrar al sistema’ que gairebé teníem assegurat.
El casset de Van Halen no va parar de sonar a tot el camí el que em va portar a reflexionar sobre aquella aposta de futur que vaig rebutjar. Serveixi aquesta anècdota d’homenatge a aquest excel·lent músic elegit el 2015 com el vuitè millor guitarrista de tots els temps per la revista ‘Rolling Stone’. Per davant seu només van quedar, en aquest ordre, Jimi Hendrix, Eric Clapton, Jimmy Page, Keith Richards, Jeff Beck, BB King i Chuck Berry.
La banda no vol llençar la tovallola, ara amb el seu fill Wolfgang a les seves files, i vol recuperar material i rodar un documental per mantenir viu el nom Van Halen… Oh yeah!
