I jo que tenia por de no trobar temes per tractar aquest agost! Aquest dijous va ser un festival. Pel matí, el President Puigdemont ens va delectar amb una aparició estel·lar a l’Arc de Triomf de Barcelona. I tot seguit va fer un brillant exercici d’escapisme (o de trilerisme) davant dels nassos del nombrós públic i dels mitjans de comunicació que l’estaven seguint. Difícilment ens podríem haver entretingut més.
Immediatament després el Parlament de Catalunya va celebrar la sessió d’investidura del Sr. Salvador Illa com a President de la Generalitat. La sessió del matí va quedar molt emboirada pel neguit de saber on era el President Puigdemont i si l’havien detingut o el detindrien. Però un cop començada la sessió de tarda, desprès dels retards causats per les peticions de suspensió, vam poder gaudir, si es pot dir així, d’una sessió d’investidura relativament normal.
Els dies posteriors s’ha obert el debat sobre l’actuació dels mossos d’esquadra en la frustrada detenció del president. Sembla evident que va ser un fracàs, cosa de la qual me n’alegro enormement. Què va passar? La meva opinió és que la policia catalana, com la majoria dels catalans i catalanes –i per descomptat, jo mateix— ens vam pensar que l’expresident era tan ruc com per deixar-se empresonar desprès de set anys d’exili. En canvi, ens va demostrar a tots que no era tan ruc com això. Jo em vaig quedar de pasta de moniato; els mossos es van quedar amb el cul a l’aire. La diferència és que jo no tenia cap responsabilitat en la detenció del Sr. Puigdemont (Déu me’n guard).
Però els mossos sí que la tenien. Aquest divendres van oferir una roda de premsa sobre l’afer, en el transcurs de la qual em va caure la cara de vergonya. A veure, jo hauria admès que em diguessin que s’havien cregut en Puigdemont quan havia dit que aniria al Parlament, com me l’havia cregut jo, tot i trobar-ho una solemne ximpleria. Però allò que em va semblar impresentable és que atribuïssin tota la responsabilitat del fracàs a l’actitud tramposa de l’expresident.
A veure, qualsevol persona mínimament relacionada amb el mon judicial, i m’atreviria a dir que qualsevol persona amb sentit comú, ha de ser conscient que a ningú ens agrada haver de complir una pena de presó, ni que sigui amb caràcter preventiu. Més encara quan s’ha dictat una llei que expressament eximeix d’aquesta detenció o presó.
El cas del President Puigdemont és de llibre: els seus delictes han estat amistats per una llei aprovada pel parlament espanyol, que determinats tribunals espanyols –els més alts— es neguen a aplicar. En aquestes condicions em sembla del tot normal que es negui a ser detingut i empresonat. Si els mossos el volien detenir, era problema seu; allò que no poden fer és culpar del seu fracàs a la persona que ho ha volgut evitar i ho ha aconseguit.
