Han passat gairebé 130 anys des que, el 1896, es van celebrar a Atenes els primers Jocs Olímpics de l’edat contemporània. En aquest temps, les pràctiques esportives han experimentat una gran evolució. També ha canviat molt què i com mengen els atletes, i en concret els participants en els Jocs. Precisament, la nutrició dels esportistes olímpics, des d’aquell 1896 i fins als nostres dies, és el focus de la primera tesi del doctorat de Salut i Psicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). És una recerca duta a terme en el marc dels grups FoodLab i Epi4Health, dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC dirigida pels investigadors F. Xavier Medina i Laura Esquius, repleta d’anècdotes que dibuixen la història: “A les primeres edicions no hi havia vil·les olímpiques, els atletes eren amateurs, bevien vi i encara pensaven, com a l’antiga Grècia, que si menjaven pota de cabra tindrien la força d’una cabra. Avui, cal preparar 50.000 àpats cada dia, informar bé, incloure opcions vegetarianes i vetllar per la sostenibilitat”. Així ho explica l’autor de la tesi, Xavi Santabàrbara Díaz, graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, i que ha cursat dos màsters a la UOC.
Sota el títol Evolución y cambios en la nutrición deportiva, la provisión de alimentos y la gastronomía en los Juegos Olímpicos de la era moderna (1896-2020), la investigació de Santabàrbara analitza, des del punt de vista de la nutrició esportiva, els informes del Comitè Olímpic Internacional (COI) de totes les edicions dels Jocs Olímpics d’estiu des del 1896 fins al 2020, tenint en compte que les guerres en van fer suspendre algunes i que la pandèmia va retardar la darrera.
Si bé algun altre grup de recerca en nutrició ja havia revisat aquests informes, el que distingeix l’estudi de Santabàrbara és la seva mirada multidisciplinària: “Habitualment, les investigacions se centren en els nutrients que fan que millori el rendiment, però s’ha analitzat poc d’on venim i per què passa això. Els Jocs Olímpics són l’esdeveniment per antonomàsia del món esportiu i volíem anar més enllà: estudiar tots els factors que influeixen en la nutrició esportiva en un esdeveniment així”.
Gastrodiplomàcia: el kimtxi coreà i l’arròs amb peix japonès
Entre aquests factors hi ha les particularitats gastronòmiques de cada país i el seu efecte sobre els aliments que trobarà l’esportista a la vil·la olímpica. “El 1988, a Seül, el comitè organitzador va utilitzar la gastronomia per potenciar el país. És tot un exemple de gastrodiplomàcia. Des d’aleshores, s’ha conegut el kimtxi a tot el món”, il·lustra l’autor de la tesi. En canvi, continua, en el cas de Barcelona es va donar més prioritat a transformar la ciutat que a potenciar la gastronomia catalana o espanyola.
O un altre exemple: el Japó sempre havia estat reticent a considerar la seva dieta com a interessant per als esportistes, fins que als Jocs Olímpics de Tòquio, el 1964, la selecció nacional de voleibol femenina va guanyar la medalla d’or. “Aleshores, el seu entrenador va explicar la dieta que feien les esportistes, centrada en boles d’arròs i peix. Això va canviar la manera de veure l’alimentació japonesa”, detalla.
Dels Jocs Olímpics a la història del segle xx
L’exhaustiva anàlisi que ha fet Santabàrbara, que també inclou aspectes com el subministrament d’aliments, les empreses de restauració o la suplementació esportiva, reflecteix els canvis que s’han produït en la societat i en l’alimentació dels atletes al llarg del segle xx. “La nutrició esportiva ha passat de ser anècdota i mite a una especialitat consolidada basada en l’evidència científica. I els Jocs Olímpics ho posen en relleu. Per exemple, a principis de segle es considerava que les proteïnes eren el més important. A mitjans dels anys quaranta, les investigacions ja van determinar que qui dona l’energia és l’hidrat de carboni. I, després de la Segona Guerra Mundial, als Jocs Olímpics de Hèlsinki ja es tenia en compte la importància dels hidrats”, subratlla.
Què se n’espera, de París 2024?
Ara, Santabàrbara està a l’expectativa de comprovar si, als Jocs Olímpics de París de 2024, que se celebraran l’estiu vinent, s’acompleixen els tres eixos que s’ha marcat el COI en l’àmbit de la nutrició esportiva: incidir en la producció local i abaratir els costos del transport de matèries primeres; establir polítiques clares d’aprofitament d’aliments i reducció del malbaratament, i fomentar les opcions de proteïna d’origen vegetal. “D’aquí a un parell d’anys, quan tinguem l’informe, veurem com s’ha fet. També veurem com París posiciona la gastronomia de la ciutat i del país. I, sobretot, la sostenibilitat serà un repte”, avança l’investigador, que té previst continuar fent recerca en aquesta línia.
De fet, remarca l’autor de la tesi, els grans esdeveniments esportius, com els Jocs Olímpics, “poden ajudar a impulsar el desenvolupament social, el creixement econòmic, la salut, l’educació i la protecció ambiental, especialment si formen part de polítiques a llarg termini coherents i sostenibles en l’àmbit municipal, regional i nacional”.
