Potser quedarà malament parlar d’una opinió que pot semblar impròpia d’aquestes dates, però és més comú del que sembla: Aquestes festes fan mandra. I dient això no es vol molestar a ningú. Reconèixer aquest sentiment d’incomoditat davant de certes convencions no vol pas dir ser un Grinch. Queixar-se dels compromisos socials o familiars no et converteix en fúria de l’infern o dimoni escuat. Igualment, lamentar el pèssim gust d’alguns veïns amb els ornaments i les llumetes, odiar l’invent de l’amic invisible, i renegar del fart d’anuncis de perfums no vol dir negar els valors d’una celebració tradicional. És veritat. Sovint tot això fa molta mandra. Molts de nosaltres ja hem vist moltes festes de Nadal, diverses generacions que han passat pels mateixos tòpics i semblants propostes, incloent les suposades lliçons morals que, malgrat tot, no s’acaben d’assolir. Incloent la llista de bons propòsits que, aquest any… tampoc.
Ho assumim, doncs. No es tracta de negar l’evidència i la mandra és una expressió lícita de les persones i una protecció contra l’estrès. Fins i tot, en algun moment facilita la introspecció, la imaginació o la creativitat, efímera com les ullades de sol enmig d’una boira de pensaments lents i pesats. Hi ha també una mandra pública amb l’excusa de les festes, i aquesta és més lletja perquè s’assembla a la desídia, la que tolera la feina mal feta o justifica la poca cura amb les coses que són de tots. Força vegades la trobem convertida en una manca de responsabilitat que es dissol en el col·lectiu. Que siguin dies de festa, per més mandra que ens facin, no vol dir que oblidem el civisme o la voluntat de servei que pertoqui a cadascú, tant si li ha tocat treballar com si ho celebra tot i més. De fet, la manca de civisme amb totes les variants imaginables, inclosa la brutícia que trobem a les ciutats, demostra una mena de mandra perillosa, com la del que no mira els semàfors.
Potser per això hem de parlar d’una altra mandra molt pitjor, que és la mandra de pensar i aquesta comporta resultats especialment nocius, tals com votar l’extrema dreta o justificar les violències. Promouen que passem per la vida endormiscats com un fumador d’opi o enlluernats per no poder destriar allò que més ens convé de la realitat que tenim al davant. Fa cosa veure unes festes tradicionals arrelades de temps molt llunyans i carregades de missatges d’esperança, convertides en un aparador utilitzat per amagar les misèries sota la catifa d’espectacles i sobretaules.
És cert, la moralina sí que fa mandra. Però algú ens ho ha de recordar: No pensar compromet poc i arrisca menys, i hom s’hi acostuma ràpidament: una vida regalada. No pensar fa que algú pensi per nosaltres i decideixi què ens cal i què hem de fer. Així, sense pensar ni ensenyar a pensar, ja no ens caldrà ni l’informe PISA ni tan sols necessitarem la mandra per atemperar, per un instant, els neguits que ens ocupen i preocupen cada dia. No ens faran mandra les festes de Nadal perquè hauran perdut tot el sentit i no posarem en dubte les convencions socials ni ens oposarem a les obligacions del lleure programat, i potser ens agradarà repetir els anuncis de perfums, les caputxes de pare Noel el menú de moda.
Si Nadal ens fa mandra és perquè hi pensem. Si les convencions se’ns fan molestes és perquè potser hauríem de pensar en canviar-les. Si ens emprenya parlar i parlar sobre l’informe PISA és perquè ens adonem que les coses no van gens bé i que és imprescindible redreçar-ho. Si fem campanyes de lectura és perquè llegir ens farà millors. I si aquests dies de família trobem a faltar algú és perquè hi pensem i no podem ser indiferents a l’amor, encara que faci mandra dir aquesta paraula.
