Al mal que ja no hi ha qui compri discos perquè és més fàcil i barat descarregar música per internet, s’hi afegeix el fet que hi ha tanta oferta que l’oient va perdut per les xarxes mirant què hi ha de menú. El pitjor de tot és que imperen les cançons brossa, efímeres i amb data de caducitat que enganxen un temps fins que passa el nuvolot de la moda.
Tenir criteri a l’hora de seleccionar els grups i solistes és una tasca àrdua si no es té algun fonament previ. No és el mateix un melòman que ha passat per tots els processos d’escolta que un jovenet que des de ben petit s’ha penjat el ‘pinganillo’ a l’orella i ja està. No fa gaires dècades enrere el fet de comprar un disc era tota una celebració.
Molts estalviàvem de la paga setmanal que ens destinaven els nostres progenitors per reunir prou diners per adquirir l’últim elapé dels Stones o Pink Floyd, per citar dos exemples a l’atzar. Aleshores un àlbum amb què somiàvem costava unes 200 o 300 de les antigues pessetes.
Amb el pas del temps i el despotisme de les noves tecnologies arribarien els cedès, molt més pràctics però ja llunyans del romanticisme. Amb ells, els preus es van disparar i es va marcar el principi de la fi de les discogràfiques que s’havien beneficiat impunement de l’amor a l’art.
Ara, en un aparell minúscul es poden acumular milers de temes de manera que la comoditat està servida, però això no sacia l’esperit. Un disc cal palpar-lo, assaborir-lo i captar-ne l’essència. És molt fred escoltar sense més ni més, per això els grups amb sentiment tornen al vinil i mostren els seus nous treballs a través de videoclips. Potser perquè una imatge val més que… Oh yeah!
